La resposta a la crisi: una societat civil forta
La societat del demà, la resposta a les futures crisis, depèn del que fem avui. L'anomenada "gran crisi del confinament" s'ha iniciat, i han començat també les especulacions sobre com serà la societat postconfinament. Sobre aquesta qüestió vull assenyalar una obvietat que sovint s'oblida: la sortida a la crisi dependrà en gran mesura de com l’afrontem: dependrà dels valors en què es basen les polítiques, dels seus criteris de prioritat, dels programes i projectes que impulsin, de com organitzin la col·laboració pública amb la iniciativa social i privada.
A la primera dècada d'aquest segle vaig denunciar, com a presidenta llavors de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, que les reivindicacions sobre el referèndum d'autodeterminació de Catalunya no podien encobrir la retallada efectiva de drets socials i la reducció d'inversions en serveis de benestar social que s'estaven realitzant seguint les polítiques neoliberals, fossin de tall nacionalista o no. Avui no tenim dubtes que la prioritat per respondre a la gran crisi del 2008 era la inversió social, les polítiques per reduir les desigualtats i l'enfortiment de la societat civil i la col·laboració pública i privada.
És una evidència que els països europeus que millor han afrontat la crisi sanitària i social són els que han tingut una millor dotació de serveis sanitaris, però també socials.
A hores d'ara sembla que els principals actors polítics tenen clar, de moment, que no s'han de fer polítiques d'austeritat sinó d'increment de la despesa pública i social, i per descomptat que cal enfortir els serveis públics de benestar social. Fins aquí sembla que respondrem millor a la crisi del 2019 que a la crisi del 2008. Avui el perill no sembla que sigui el neoliberalisme, sinó que el nou perill té un altre nom: estatisme.
L'estatisme confon enfortir el que és públic, el que és comú a tots i totes, i la responsabilitat pública amb la gestió directa per part de l'administració dels serveis finançats amb fons públics. Per a ells només hi ha responsabilitat pública si hi ha gestió directa de l'administració dels serveis. I obliden que la responsabilitat pública significa garantir el bon funcionament de la societat, i especialment de la societat civil. L'estatisme oblida que l'existència de residències en males condicions és responsabilitat pública, i que no és només fruit de l'afany de lucre, sinó sobretot dels concursos públics en què es prioritza el baix cost sobre els criteris d'atenció a les persones i la seva vinculació comunitària. La deficient gestió pública és responsable de la manca de recursos suficients en no poques residències de gent gran.
L'estatisme, ja sigui de tall estatal, autonòmic o municipal, oblida que la resposta a la crisi social i sanitària ha estat possible per l'eixam d'entitats no lucratives, empreses amb responsabilitat social i ciutadania voluntària que han actuat amb responsabilitat pública, de manera decidida i solidària. Hi ha valor públic fora de les institucions. L'administració no és el que és públic, sinó qui gestiona el que és públic, com diuen els especialistes en nova governança pública.
El principal patrimoni comú de la societat l'aporta la iniciativa social en sentit ampli. És a dir, la que produeix béns i serveis d'ús col·lectiu i comunitari en el camp de l'acció social, de la salut, de l'esport, de l'educació, de la cultura, de l'economia social en general, i també bona part de les empreses mercantils, d'aquelles empreses que volen subsistir en el mercat no per lucrar-se, sinó per continuar complint amb el seu objectiu social empresarial.
Un dels perills de la nova crisi és que la por a la pandèmia muti en ira o ràbia, i aquestes en conflictivitat violenta. Sabem pels estudis de Zygmunt Bauman que la por i la ira en la societat contemporània es deuen als febles vincles socials i comunitaris dels individus. Una societat civil oberta i plural canalitza la col·laboració ciutadana cap a objectius relacionats amb el bé comú.
La crisi del 2008 la va guanyar el mercat dels monopolis financers, la del 2019 no la pot guanyar l'aparell de l'estat. Si passa això es desertitzarà l'activitat social, econòmica i comunitària, i no respondrem de manera àgil i flexible als nous desafiaments de l'economia, la societat i la democràcia. L'estat democràtic ha de promoure i impulsar una societat civil àmplia, forta i solidària. Entre l'estat i el mercat es necessita, com assenyalen H. Mintzberg i R.G. Raghuram, l'emergència d'una societat civil forta i plural perquè la democràcia funcioni.
Les entitats, associacions i empreses de la iniciativa social són un gran actiu. Trobar espais i accions de confluència serà cada vegada més necessari per a la seva visibilitat i reconeixement.
