El cas de Reus: “I tu més”

“Quan la culpa és de tots, la culpa no és de ningú”. Aquesta frase, atribuïda a l’escriptora Concepción Arenal, descriu el malaurat fet esdevingut fa uns dies a Reus, en què una dona gran que tenia la llum tallada va morir en un incendi causat per una espelma. El debat sobre aquesta qüestió ha adquirit tons propis d’un mercat de retrets. Més enllà del fatídic desenllaç -l’incendi ha acabat amb una vida fins aleshores anònima (inclosos aquells que la reviuen en una desenfrenada representació antisistema)-, el que ha passat ens hauria de fer reflexionar sobre les responsabilitats que es deriven d’aquesta situació. La incapacitat d’assignar responsabilitats -distribuïdes entre actors privats, públics i socials en el si de l’onada d’indignació que acompanya les discussions sobre pobresa energètica- insinua un desconcert i unes confusions que condueixen la controvèrsia a uns espais fins ara no atesos. I és en aquest moment quan es fa necessària la revisió dels rols dels actors en les seves modalitats de comerciants, representants i portaveus. Què està passant en l’espai públic perquè el menyspreu per aquests fets tingui més ressò que no pas la reflexió?

Primer, ens movem en l’espectacularització de fets que, tenyits d’emotivitat, accentuen una realitat complexa i no unívoca. L’aprofitament d’aquesta situació per part d’alguns actors situa la lògica més en el marc mediàtic que en el de la responsabilitat. Si a això hi afegim les opinions a les xarxes socials, la manca de criteri i d’objectivitat amplifica indefinidament la reconstrucció dels fets. En aquest sentit, cal accentuar la poca destresa d’alguns actors en el tractament d’aquest cas. Cal que, davant de circumstàncies com aquestes, el rigor en l’aproximació als fets i la seva descripció respecti tant el subjecte al·ludit com l’objecte tractat. Un debat públic de qualitat vol que els fets siguin certs i que els termes emprats s’adeqüin a la maduresa comunicativa dels involucrats.

Segon, el replantejament de les causes de la desgràcia. És condemnable que algú passi gana, fred o qualsevol altre estat de carència, i més quan està protegit per la llei. Tant és així que la polèmica del fenomen de la pobresa energètica, centrada en l’eina jurídica que assenta les bases d’un nou model d’intervenció i negociació per fer-hi front, esdevé estèril i ineficient. Una política pública sòlida i consensuada que estableixi la defensa d’un dret essencial a l’energia hauria d’incorporar la fixació clara del preu d’aquesta energia. La fixació del preu hauria de respondre a tres criteris: transparència, comprensió i adequació. Transparència: que els consumidors puguin saber què paguen realment pel que consumeixen i què paguen per altres conceptes que no són el consum (moratòries en el cas de les nuclears, indemnitzacions en el cas del Castor). Comprensió: que els usuaris entenguin la terminologia, poc clara, de com es configura el preu d’un servei bàsic i essencial. Adequació: no es tracta només de subvencionar la misèria amb almoines perquè pugui pagar aquests serveis, sinó d’establir un preu regulat que sigui assumible per tota la ciutadania en funció de la seva capacitat econòmica. En efecte, en la mesura que l’energia és un servei públic (a més d’essencial), ha d’existir la possibilitat d’accedir a uns mínims suficients i dignes que permetin la confortabilitat necessària per viure. Fer això obligaria a reubicar el debat de la pobresa energètica al lloc que realment li pertoca (l’opacitat de la fixació de preus) i atorgar als experts un paper en la presa de decisions més adequat a la complexitat dels problemes col·lectius a què ens enfrontem.

Tercer, els diversos actors implicats en aquests casos no poden només centrar l’atenció en la cerca de culpables com si es tractés d’una modalitat del “racó de pensar” escolar: no és coherent parlar de càstigs exemplars quan el que cal qüestionar és el funcionament d’un mercat que tolera pràctiques com la incorporació als rebuts de l’energia de despeses, costos i pèrdues de companyies que any rere any presenten beneficis. Cal fomentar, de manera urgent, la liberalització real amb més competència, l’impuls de les energies renovables, l’autogeneració energètica i l’aposta decidida per un control públic ferm de les ineficiències del mercat.

Si en aquests debats ens limitem, doncs, a castigar les accions dels altres, convertirem en una guerra de l’“I tu més” una realitat que en el fons amaga la ineptitud pròpia dels que ignoren la seva ignorància i eludeixen les seves responsabilitats.