Covid-19: decidir el futur
La nostra societat encara no ha canviat: està resignada i confinada. La velocitat del contagi és tan alarmant que obliga a adoptar mesures dràstiques per aturar aquest cop: confinament, imposició de normes d'higiene, aïllament i distanciament social, aturada temporal del teixit productiu, cultural, esportiu, etc. Mesures de protecció i autoprotecció preventives per reduir la propagació del virus. A nivell social queda obeir, per solidaritat, diuen. Analitzant la situació amb les lents de la gestió pública, hi havia altres opcions? Sense qüestionar ara la idoneïtat del que s’està fent, el tan enaltit sentit comú ens diu que sí. Pensem-hi.
Avui les mesures sanitàries, econòmiques i socials són respostes reactives a un fet consumat que vol accions immediates: sanitàriament, a més del confinament, intervenció d’instal·lacions de la sanitat privada, posada a disposició d’infraestructures hoteleres i culturals per a espais medicalitzats, aplis de seguiment, telèfons d’atenció sanitària, etc. Econòmicament, ajudes condicionades a autònoms, avals a la liquiditat de les empreses, moratòria de pagament d’hipoteques i lloguers als més vulnerables, ajornament del pagament d’impostos i/o exempció de quotes, etc. Socialment, garantir el subministrament de serveis essencials i comunicacions electròniques, habilitació de confinament per als sensesostre, injeccions econòmiques per als serveis socials, etc. Re-accions destinades a parar un cop aquí i ara, mesures possibles però mancades d’anticipació.
Ara bé, per a la crisi que ens ocupa, la planificació era, com a mínim, exigible. Evidències de crisis anteriors (Ebola, SARS, Zika, grip A...) ens alertaven del que calia haver fet aleshores per planificar el present. Fenòmens que ens haurien d’haver ensenyat que disposar d'un pla és una necessitat per anticipar-se als fets abans que es consumin i ens consumeixin. L’anticipació, contràriament a la reacció, hauria pogut dotar de recursos el sistema sanitari i revisar els protocols d’emergència i comunicació de crisis. Econòmicament, la revisió de la fiscalitat per a autònoms i empreses, la reducció d’un frau fiscal equivalent al 25% del PIB, l’ajust d’una burocràcia no essencial però excessivament nombrosa, la contracció d’una bombolla immobiliària inflada pels operadors i tolerada per l’administració en un marc bàsicament especulador, la modernització d’un sistema productiu de poc valor afegit i de monocultiu del turisme i la totxana. Socialment, la revisió de la dotació de recursos per a col·lectius vulnerables en situacions també de crisi, l’actualització dels mecanismes de comunicació per a grups de població no tecnificats o l’establiment de canals de participació social per a una cooperació efectiva i solidària. Accions que calia haver planificat amb anterioritat per poder actuar en el present: la cultura de la governança anticipatòria.
Ara bé, el desig de saber què passarà quan tot això acabi ens condueix a voler contestar preguntes, avui sense resposta: què es mantindrà igual?, què canviarà? En aquest moment és quan toca prendre decisions tractant d’avançar-nos al canvi per capitalitzar el futur. Una presa de decisions estratègica i informada que ens prepari per al que vindrà preservant les opcions disponibles i obrint el ventall a tots els escenaris de futur. No és predicció ni profecia, és estratègia: com ha de ser l'e-societat del futur que volem? Sanitàriament, ¿una estructura público-privada capaç d’atendre necessitats quotidianes i també de respondre a emergències? Econòmicament, ¿una estructura productiva competitiva, altament digitalitzada i amb molt valor afegit? Socialment, ¿una comunitat integrada, equitativa i solidària? Per no caure en la reacció crítica del passat i enfonsar-nos en un present incert, decidim avui pels nostres futurs abans que ho facin altres.
