Cançó d’amor a la selectivitat

La selectivitat arriba quan ja hem sentit les veus de protesta dels estudiants valencians que han omplert les xarxes amb una allau de queixes per la prova de matemàtiques, massa difícil. I amb la queixa torna el debat recurrent i tossut sobre una suposada “igualtat d’oportunitats” entre els alumnes que fan les proves al conjunt de l’Estat. L'única igualtat que preocupa és entre les diferents comunitats autònomes. I alguns ho resoldrien arbitrant des de Madrid els exàmens dels alumnes. Tot i que es parli de “consensuar un examen únic a tot Espanya respectant les especificitats de les comunitats”, semblaria que torna a treure el cap el fantasma de la revàlida o l’examen d’estat. En contra, un cop més, del que diuen els informes internacionals sobre els avantatges dels sistemes educatius descentralitzats. La ministra en funcions ha volgut calmar els ànims anunciant que el ministeri crearà un grup d'experts amb l’objectiu d’“harmonitzar” la selectivitat i els criteris de correcció de les comunitats.

Deixem, però, un debat caduc i entrem a veure el que de veritat hauria de generar debat a Catalunya. Em refereixo a una reforma que no acaben d’entomar ni el departament d’Educació ni les universitats catalanes, encara que sigui urgent. Perquè quan els alumnes s’ho juguen tot en una prova la igualtat d’oportunitats passa a ser una quimera que cal desmitificar. És cert que una gran majoria aproven, però quin sentit té i quins són els efectes de la selectivitat per a la vida dels alumnes i per al nostre sistema educatiu? La funció principal és la redistribució dels alumnes per notes de tall, una funció ordenadora que fa que carreres i universitats públiques siguin elitistes en l’accés. No necessàriament reservades als més competents. Perquè, com recordava fa uns dies en aquestes pàgines Marta Aymerich parlant dels exàmens a la universitat, i per extensió a les proves d’accés: “El model encara imperant en gairebé totes les aules del món continua sent el de 'memoritzar i regurgitar'”.

Tanmateix, la selectivitat té una altra funció, no tan explícita. És la de fer d’"igualadora" de la diversitat de centres educatius. Una mena de revalidació del batxillerat i per tant una avaluació externa no tant dels estudiants com dels centres. No ens hem d’enganyar: la selectivitat condiciona els dos anys de batxillerat i pot malaguanyar el que s’ha fet durant l’escolaritat obligatòria. Perquè passem de desvetllar en l’alumne “el desig d’aprendre” a transmetre-li l’obsessió –per a alguns malaltissa– per treure nota i passar proves. Els que treuen més bones notes tindran prioritat per a carreres de difícil accés com la medicina; ara bé, ¿qui ha valorat la capacitat de treballar en equip d’una futura metgessa? ¿I qui imagina avui un bon professional sense aquesta competència? Al voltant del 30% dels que superen la selectivitat no aproven les proves de competències comunicativa i lògica matemàtica per accedir als estudis de mestre vigents a Catalunya des de fa tres anys. ¿Es pot ser bon docent sense aquestes competències?

¿Es pot parlar d’una selectivitat justa? Quants possibles futurs bons professionals quedaran exclosos aquest any? La selectivitat no pot ser justa si joves amb vocació no poden accedir a carreres en les quals podrien brillar. És cert que cada cop hi ha més camins per arribar-hi, però no tothom té els recursos, ni el suport familiar, ni el temps, ni la informació o l’orientació per arribar-hi. ¿És normal que al nostre país faltin metges i tinguem estudiants catalans que marxen a començar la carrera de medicina a Bulgària tot pensant en tornar ben aviat? ¿Qui parla d’equitat en aquests casos? El darrer informe de Via Universitària (2017-2019) mostra que els progenitors són els principals finançadors de les despeses dels estudis, tant en els graus (58%) com en els màsters (43%), i això té efectes perversos en termes d’equitat per a l’accés i l’èxit dels universitaris. Hi ha molt a revisar també en l'orientació professional, el finançament i les beques universitàries.

La consciència de jugar-se el futur és ben viva en els alumnes i això genera ansietat o frustració. Els estudiants han fet sentir la seva veu amb una irònica 'De color vermell: cançó d’amor a la selectivitat”', feta per un grup d'alumnes de segon de batxillerat de Solsona. És un vídeo musical, alhora tendre i reivindicatiu, que parla d’un temps perdut i fa un crit de llibertat i de futur. Enmig del verd de primavera es veu una noia aïllada de tot i de tothom i concentrada en estudiar –més ben dit: empollant– mentre la vida i un munt de curiositats van passant al seu voltant, però ella no pot aixecar el cap dels apunts. Una metàfora dels dos anys de batxillerat i una reivindicació del temps robat: “I esperant-te, tinc un calendari on marco els dies que han passat de color vermell. Somiant-te, tinc molt clar que no et puc oblidar i que no sé com escapar del teu control. I puc cridar que no ho ets tot i dir que no, que no ets l'única opció...”