La democràcia per bandera
Em persegueixen els records més recents de Jordi Sànchez: et vaig poder visitar a la presó fa un any, i em vas parlar dels teus fills i de la petita, que deia que temia ser “una senyora” el dia que el pare sortís en llibertat. M’has dit, Jordi, que llegeixes els meus articles i això encara m’emociona més: potser ara estiguis llegint aquestes ratlles. Volem traspassar els murs de Lledoners i fer-te arribar tota l’estima, la indignació i el desig que siguis lliure. Ens vam escriure per carta el record compartit de l’abraçada de l'1 d’Octubre, quan ens vam trobar votant al mateix lloc. Recordo que ja hi havia hagut les primeres càrregues. Tinc ben vius també els records de fa anys, quan vam treballar junts a la Fundació Jaume Bofill.
Vaig aprendre moltíssim del Jordi Sànchez i del seu tarannà. Tenia un estil molt particular, sempre plural i dialogant, un esperit eminentment democràtic. Perquè ell s’entusiasma amb el debat i la confrontació d’idees, sempre que es faci des d’una bona argumentació, sense demagògies. Només en un any vam convidar ponents internacionals, tots grans pensadors de l’educació: Zygmunt Bauman, Robert Castel, François Dubet, Jap Dronkers, Daniel Innerarity, Larry Cuban, Mats Ekholm, Roser Salavert... Només esmento els noms més destacats. En Jordi no suportava el format taula rodona perquè deia que els ponents no s’ho preparen prou i diuen el primer que els ve al cap –quanta raó que tenia!– i per això quan fèiem venir un ponent havia de ser sempre amb ponència escrita. Després van deixar pòsit, encara gaudim dels textos a la col·lecció Polítiques de la Fundació Jaume Bofill. Amb el Jordi vam oferir una plataforma per difondre la recerca i el debat de grans sociòlegs, filòsofs, pedagogs i mestres del nostre país. És impossible triar, en la llarguíssima llista. Deixeu que recordi només l’enyorat Ferran Ferrer i la seva contribució a l’avaluació de les desigualtats educatives a Catalunya. Vam obrir la Fundació Bofill a la projecció internacional, sempre amb voluntat de situar Catalunya al mapa i d’enriquir el nostre model educatiu, establint aliances amb els grans organismes internacionals i europeus.
Amb el Jordi organitzàvem seminaris que treballaven al llarg de dos anys o més, com els que van ser precursors del debat que es va fer durant el Pacte Nacional per l’Educació, del qual va néixer la LEC. Ell és un líder des de la societat civil que va marcar i va posar els fonaments de la reforma educativa més important que s’ha fet a Catalunya. En els sopars dels Debats d’Educació o en els Anuaris de l’Educació de la fundació de fa deu anys es van introduir nous conceptes i es va impulsar una renovació pedagògica que encara és ben viva.
Van ser anys de solidesa intel·lectual, de debat d’idees per obrir nous reptes i desafiaments. Jordi Sànchez se sentia hereu de l’esperit fundacional de la família Vilaseca-Roca i dels anteriors directors de la Fundació Jaume Bofill, que van lluitar per la democràcia i la llibertat des dels anys tan difícils del final del franquisme. Tres principis guiaven l’acció del Jordi: generar debat, teixir xarxa i contribuir en tot a difondre el pensament crític per fer un país millor i més just. Va invertir incessants esforços per establir aliances amb el món de la universitat, la recerca i el pensament, i alhora amb els actors sobre el terreny, els moviments de renovació pedagògica, les fundacions i entitats, i també els actors polítics. No parava de bastir ponts entre el món de l’acadèmia i els actors sobre el terreny perquè creia fermament que des del treball acadèmic i el rigor científic es pot fer una gran contribució a la transformació social. Jo era cap de recerca de la Fundació i vaig aprendre d’ell a fer de la recerca un motor de transformació de les polítiques educatives. Quan treballàvem amb els investigadors i els equips de la universitat, sempre m’ho deia: "Amb la recerca d’avui plantes la llavor i has de tenir paciència per recollir-ne el fruit d’aquí uns anys". En cadascun dels projectes era un estrateg amb mirada de futur. No li agradaven els focs d’artifici, ni les receptes dels que anomenava “venedors de fum”. Creia més en el paper imprès i els llibres publicats que en Twitter, els focus, les càmeres i les xarxes, on tot és efímer.
Vaig conèixer aquells anys l’Enric Roca, director de l’EDU21 i professor d’educació a la UAB, precisament en un seminari que vam coordinar junts i del qual en resta la publicació. Dissabte em vaig llevar i vaig llegir un article seu que va marcar el meu suposat dia de reflexió. Es titula "Jordi Sànchez i l’educació" (publicat a El Punt Avui). Em va emocionar i ja no vaig deixar de pensar en el Jordi. Em passa sovint, com a tants ciutadans que estem indignats amb la sentència i amb els nous empresonaments. Em pregunto, com l’Enric: ¿com podrem reivindicar la millor educació per als nostres fills si no disposem d’un país lliure per exercir-la? I amb ell crec que l’educació del nostre país està en deute amb Jordi Sànchez. Un líder que sempre ha fet bandera dels valors democràtics. Els mateixos que l’han condemnat ens condemnen a tots i fan trontollar la democràcia. Hem d’exigir el seu alliberament i el de la resta de presos polítics.
