"Mireu-nos als ulls"

La Marie Faye va arribar fa anys del Senegal a Europa i es va haver de buscar la vida amb la venda ambulant pels carrers de Barcelona. La vaig poder sentir en la seva contundent intervenció durant el debat dels manters amb els candidats a l’alcaldia de Barcelona organitzat per l’entitat Casa Nostra Casa Vostra amb la col·laboració de l'ARA. Només començar, després d’escoltar els polítics durant més de mitja hora, la Marie va dir-los: “Em pensava que això era un diàleg, però veig que no. No hi ha hagut contacte visual entre vostès i nosaltres, vostès han mirat el públic, i si venen a parlar amb nosaltres mirin-nos una mica més als ulls i parlin-nos directament”. A partir d’aquell moment, els candidats no van deixar de mirar-la fixament mentre desmuntava un per un els seus arguments. “I no cal que a mi em reconeguin que soc persona i que tinc la meva dignitat. Això jo ja ho sé, no em fa falta que vinguin vostès a dir-m’ho –els va etzibar–. El problema a Barcelona no som nosaltres, tenen altres problemes més greus per resoldre”. Els parlava del turisme massiu, les màfies, els proveïdors de mercaderia i tots els interessos que hi ha darrere dels manters. En acabar es va fixar en una de les candidates: “No som tan diferents, si no fos pel color de la pell: la miro i veig que tenim faccions molt semblants, la veig com una germaneta”. Escurçava les distàncies i apel·lava a un “nosaltres”.

Els manters i la immigració han estat al centre de la campanya de les municipals a Barcelona. En previsió del mal ús electoralista que es fa sovint de la immigració, es va escenificar un pacte entre partits que després alguns s’han saltat a la torera. En plena campanya hem vist l’indignant incident dels veïns de Rubí i la seva alcaldessa en peu de guerra contra la idea d’obrir un nou centre d’acollida de menors no acompanyats a la ciutat. Una associació de joves 'exmenes' va sortir a denunciar els discurs de l’alcaldessa, "ple d'odi, racisme i irresponsabilitat". Els joves van recordar també que porten temps treballant a Catalunya.

La immigració és també al cor del debat de les eleccions europees. La caiguda demogràfica és un fet preocupant per a molts països com Alemanya i la immigració és una necessitat per a la seva economia: el 'land' de Baviera ha integrat al seu mercat de treball 60.000 refugiats en els darrers cinc anys. Tanmateix, amb la crisi Europa viu un gir geopolític marcat per un fort corrent d’opinió i de partits xenòfobs per a qui l’estranger és l’enemic. En són exemples el Brexit, les polítiques contra la immigració d'Hongria, la penalització a Itàlia per salvar un nàufrag, les tanques de fulles tallants de Ceuta i Melilla i la limitació general de les polítiques d’asil. Els immigrants i els fills d’immigrants són vistos com una amenaça, sobretot si són musulmans.

Les tensions contribueixen a generar ressentiment popular cap a la Unió Europea, la globalització i totes les formes de cooperació supranacional: s’ha trencat, si més no parcialment, el consens sobre els drets humans. El que està en crisi, doncs, són els valors fundacionals i el projecte d’Europa. A Catalunya ens hi juguem seguir dient-nos 'terra d’acollida'. Els greus fets de Rubí són una mostra més que la crisi va més enllà de les seves explicacions econòmiques: és una crisi de solidaritat. Tots en som responsables. Una gran part de les desigualtats en salaris, a l’escola, a l’espai urbà, deriva de la crisi de l’esperit solidari. La fraternitat i la ciutadania es necessiten l’una a l’altra, i fraternitat lliga sempre amb educació. Només per educar en sentiment de responsabilitat dels uns envers els altres –una solidaritat que avui té rostre de refugiat o d’immigrant–, una mestra de Palerm ha estat sancionada. Rosa Maria Dell’Aria, mestra durant trenta anys, ha estat acusada d’adoctrinar els seus alumnes perquè en una presentació van fer una comparació entre les lleis racials de la Itàlia de Mussolini i el decret de seguretat del govern Salvini, que limita els drets dels immigrants i en facilita l’expulsió.

Per tal que hi hagi solidaritat, és a dir, per voler pagar els impostos de bon grat, per voler ser educats junts, per voler compartir espais amb els altres, per generar civisme i compromisos recíprocs al preu de sacrificis, cal fraternitat. Per sentir-me igual que els altres i desitjar la seva igualtat cal que em senti reconeguda i els reconegui com a semblants, la seva sort m’afecta emocionalment i em concerneix. És el que denuncien els joves que van arribar a les nostres ciutats com a menors no acompanyats buscant un futur millor, i que ara són joves treballadors, davant l’escàndol de l’alcaldessa de Rubí. Aquest era el reclam de la Marie Faye als candidats a l’alcaldia de Barcelona: “Mireu-nos als ulls, no som diferents”.