Autoajuda per a 'instagramers'

Un alumne em confessa, a la classe de direcció cinematogràfica, que només ha vist dues pel·lícules en tota la seva vida. Un altre alumne em dona accés als continguts audiovisuals que veu durant un dia qualsevol: essencialment canals de YouTube sobre consells de tecnologia, vehicles i alimentació. Asseguda a la terrassa de casa, observo un grup de joves que fan una festa universitària al pis del davant. Hi ha música però no veig ningú ballant. L’estona la passen fent-se fotos amb el mòbil i, imagino, pujant-les a l’Instagram. A mi allò em sembla una festa inexistent però, això sí, molt ben documentada. Una gresca que, en veritat, només ha tingut lloc a la xarxa perquè la realitat es veu ben avorrida. Tots són indicis que, a banda de confirmar-me que existeix una fractura generacional forta marcada pel món digital, ens urgeix a plantejar algunes preguntes profundes sobre el camí que està prenent el consum cultural i com això afecta irremeiablement la mateixa creació cultural.

Tornant d’un viatge a Mallorca, llegeixo a la premsa local una entrevista a un famós 'instagramer' i 'youtuber' que acaba de treure un llibre. Resulta que el noi confessa que el llibre no l’ha escrit ell (només ha enviat missatges d’àudio per WhatsApp a una escriptora encarregada d’escriure el llibre “emulant el seu estil”) i que ni tan sols li agrada llegir. Vaja, que de llibres que passin per les seves mans, pocs o pràcticament cap. La notícia que acompanya l’entrevista parla de centenars de seguidors esperant a El Corte Inglés de Palma que el noi els signi el llibre que no ha escrit. Segurament s’hi fan una foto i la pengen al seu Instagram mostrant la seva il·lusió per haver-se pogut fotografiar al costat de l’'instagramer' famós. Tot plegat, un despropòsit. Si a això hi afegeixo els estudis que diuen que ens passem una mitjana d’onze hores diàries davant de les pantalles (mòbil, ordinador, tauletes...), és evident que ens trobem davant una realitat demolidora.

Cap on va tot això no ho sé. Però com a creadora cinematogràfica aquestes evidències m’obliguen a fer-me preguntes. Quan van aparèixer les plataformes de vídeo a demanda, Netflix, la HBO i d'altres, els productors audiovisuals van centrar la seva preocupació en com afectaven al seu negoci les noves formes de distribució, d’arribar al públic, però no tant en com podien afectar als continguts, les narratives, la creació, en definitiva, i, per tant, el conreu de l’imaginari col·lectiu, que és el que defineix la nostra manera d’estar en el món, els nostres valors. Tanmateix, penso que ja és evident que la tirania del postureig a les xarxes, el fer que les coses 'sembli' que són, en lloc de simplement 'ser', està provocant una fractura sense parangó en la història de la creació contemporània, en com hem de seguir creant. TV3 acaba de treure nova sèrie, 'Les de l'hoquei', i ha posat en marxa un dispositiu que fa de pont entre les xarxes socials, on està ancorada l’audiència jove, i la narrativa clàssica de la ficció televisiva. Els seguidors de la sèrie podran seguir les vicissituds de les protagonistes a Instagram i a Telegram, cosa que implica que les guionistes hauran de crear continguts extres i inèdits per a aquestes plataformes. El fet d’utilitzar les xarxes socials com a esquer és un recurs brillant però també simptomàtic. Si necessitem esquers per portar la nova audiència cap a aquests continguts, significa que tenim una audiència que està 'atrapada' en un altre lloc. I què s’hi crea en aquest altre lloc? Quins valors hi predominen? Com influencia, i influenciarà, en la nova creació cultural?

Quan tenia 15 anys, jo i les meves amigues érem fans de New Kids on the Block, un grup de música de cinc nois de Boston que ni escrivien ni componien les seves cançons, igual que el llibre de l’'instagramer' famós. La diferència amb el món que vivim ara és que aleshores les 11 hores que teòricament em passo davant de les pantalles les podia aprofitar per a altres coses. Afortunadament, a casa meva vaig poder escoltar 'Les quatre estacions' de Vivaldi en casset i teníem una petita biblioteca amb llibres com 'Aloma' de Mercè Rodoreda o el 'Werther' de Goethe. El que ara em sembla preocupant és que tot apunta que ens anem quedant atrapats del tot en el temps que ens roben les xarxes socials, fins al punt que potser no hi haurà temps per a res més, ni per llegir, ni per veure una pel·lícula, ni per anar al teatre, a un concert o a un museu. A l’entrevista de l’'instagramer' famós, el noi també confessava que els únics llibres que li havien interessat en algun moment eren els d’autoajuda. Aleshores, em pregunto: no deu ser que aquest jove està cridant fort que alguna cosa no va bé? ¿No deu ser que la fractura entre el que 'sembla que és' a les xarxes socials i el que 'és de veritat' és tan gran que s’obre un abisme fosc als seus peus? Pensem-hi.