El feminisme dels homes

Per fi he pogut veure 'Suc de síndria', el curtmetratge d’Irene Moray que va aconseguir una candidatura als European Film Awards a la Berlinale passada i que acaba de passar per Màlaga seguint una ruta de festivals que intueixo exitosa. Malgrat que el film mostra els titubejos propis de les primeres obres, em sembla evident que la proposta de Moray és important. D’entrada perquè posa al centre de la narració un personatge femení que ha patit una violació i les seves dificultats per tornar a connectar amb el plaer sexual però, sobretot, perquè aquest personatge és capaç de superar-ho i guarir una ferida brutal, que esmicola la seva intimitat. D’aquesta manera, Moray desafia fort els fonaments i els valors del patriarcat. En la cultura de la violació en la qual vivim instal·lats, les víctimes sexuals sembla que no tinguin dret a alliberar-se d’aquesta condició ni tan sols quan han treballat de valent per deixar de ser-ho i aconsegueixen continuar les seves vides amb normalitat. I, no ens enganyem, aquest estigma és un mecanisme ideològic, basat per descomptat en la por, que sustenta i segueix justificant els valors del masclisme més conservador. Les víctimes són dèbils i vulnerables, no aixequen cap la resta de la seva vida. Res més lluny de la realitat.

Però el que a mi em va interessar més de 'Suc de síndria' no va ser el personatge femení sinó el masculí. Un noi respectuós i empàtic que acompanya, sempre des de la distància emocional justa, el procés de guariment de la seva parella. Aquest personatge em va fer pensar en una altra evidència perillosament oblidada: que la violència contra les dones té efectes col·laterals, que el dolor i la fractura que provoca en la vida de les víctimes té també conseqüències greus en el conjunt de persones que formen part de la seva constel·lació emocional. I aquí hem d’oblidar-nos del sexe i del gènere i parlar tant de dones com d’homes. Pares, mares, fills, filles, germans, germanes, amics, amigues, companys, companyes... ¿O és que algú dubta que el dolor d’un ésser estimat no ens esquinça també a nosaltres, com una cadena de cartes que cau irremeiablement quan s’agredeix brutalment la primera?

És justament en aquesta evidència on penso que el feminisme té encara una parcel·la per assumir i fer-se seva, per avançar un graó més cap a una societat més igualitària, justa i, sobretot, humana. Que l’aparell ideològic del patriarcat no només s’obstina a pensar les dones com a febles i vulnerables, és a dir, com a víctimes altre cop, sinó que nega sistemàticament la vulnerabilitat dels homes i, per tant, també la possibilitat que puguin reconèixer fins a quin punt el masclisme els afecta negativament, és un fet. És per això que necessitem que el moviment feminista, que es va fent gran a mesura que s’evidencia la crisi política, judicial i social del nostre país, sigui capaç d’integrar el feminisme d’aquests homes i poder així avançar, per sortir de l’estancament que suposa estar sempre en posició de guerra i de l’absurd reduccionisme implícit en el determinisme biològic. Però de la mateixa manera que som molt conscients que “la història compensatòria”, tal com la va anomenar la pensadora feminista Gerda Lerner, ha provocat que les dones s’hagin vist obligades a accedir a l’espai públic des de la complicitat amb els instruments, comportaments i valors del patriarcat, ens costa de creure que hi hagi homes amb una consciència molt clara i una necessitat vital d’acabar d’una vegada per totes amb el masclisme. No acabem de saber on són aquests homes conscients perquè la seva veu, com la de les mateixes dones, resta silenciada, i el seu relat sona inversemblant tant per al masclisme tradicional com per al feminisme. Però hi són. I no són pocs.

Penso que la gran victòria del moviment feminista no pot limitar-se a la conquesta d’una igualtat entre homes i dones dins de l’espai públic, sinó que ha d’implicar la construcció real d’una nova societat amb uns nous valors allunyats del sistema de poder i control en què es basa el patriarcat. Des d’aquest punt de vista, el feminisme ja no és, ni pot ser, una cosa només de dones. El feminisme que jo vull no té a veure amb el sexe ni amb el gènere. El feminisme que jo vull té a veure amb l’humanisme i la humanitat. Penso que dones i homes feministes tenim el deure d’unir-nos. Potser junts, respectant la diversitat, canviarem el món. De veritat.