Les altres conseqüències de la gentrificació
Editora d'opinió del diari 'Der Tagesspiegel'A Alemanya es respira tranquil·litat: les escoles estan tancades, la cancellera Angela Merkel està de vacances i el país es recupera de la darrera crisi de govern.
Tal com calia esperar, al país hi ha una llei federal d’horts de petites dimensions (la 'Bundeskleingartengesetz'), que estableix què es considera un 'Kleingarten', és a dir, un hort de petites dimensions. Segons ha dictat el Tribunal de Justícia Federal, un 'Kleingarten' (en plural, 'Kleingärten') és un hort amb una superfície no superior a 400 m(2 )destinat a l’horticultura de subsistència no comercial i al lleure, que ha de formar part d’una aglomeració d’almenys cinc horts que també inclogui espais i instal·lacions municipals. Els 'Kleingärten' solen ser als afores dels pobles o a la vora de parcs urbans, o bé encaixats a la terra de ningú que separa vies del tren i habitatges. De vegades, només en són uns quants; d’altres, n’hi ha centenars.
Si bé els 'Kleingärten' no són exclusivament a les ciutats, és en l’entorn urbà on sempre han acomplert una funció particularment important. Durant la industrialització i la urbanització accelerada del segle XIX, van servir de refugi als treballadors pobres que es veien obligats a viure abarrotats en grisos blocs d’habitatges. La collita dels hortets va ajudar els pobres de les ciutats a sobreviure a la crisi econòmica posterior a la Primera Guerra Mundial. Allà és on dormien els veïns després que els bombardejos de la Segona Guerra Mundial els expulsessin de casa i on els alemanys de l’Est conreaven les maduixes que no podien comprar en l’economia de carestia del règim comunista.
Tanmateix, a l’Oest, d’ençà de la postguerra, els 'Kleingärten' sempre s’han considerat un luxe. Es van convertir en el lloc en què la petita burgesia urbana podia plasmar el seu somni d’un ordre perfecte. Els 'Kleingärten' són un lloc comú per als alemanys: estrets, però perfectament ordenats; fruit de l’astúcia, però agradables, i, sobretot, un espai idíl·lic enmig de la voràgine de duresa del món.
O almenys ho eren. El cas és que ara s’estan veient implicats en un conflicte urbà de gran abast: la pugna per l’espai.
Posem per cas Bornholm I, una colònia d’hortets del districte berlinès de Pankow. Robert Ide, un company meu de feina, n’és un dels arrendataris i recentment ha estat nomenat vicepresident de la junta de l’associació que gestiona els horts.
Només deu anys enrere hauria estat molt improbable trobar algú com el Robert –que és periodista i titulat universitari i viu en una zona bona de Berlín amb la seva dona i dues criatures– en l’associació d’un 'Kleingarten'. Les elits urbanes es miraven amb menyspreu els 'Kleingärten': eren massa quadrats, massa poc moderns i massa plens de gnoms de jardí.
Les famílies com la del Robert, però, han descobert els horts empeses pel moviment ecologista, l’augment dels preus de l’habitatge i la disminució de la mida dels pisos. El Robert, com molta altra gent, busca una manera d’evadir-se de l’estrès de la feina. Vol que els seus fills aprenguin coses sobre la natura i tinguin un lloc segur per jugar. “Llaurar una parcel·la o tallar un arbre és molt relaxant”, em diu. “A l’hort, m’oblido de tot”.
De tota manera, els canvis en la composició social de l’associació no van estar exempts de debat. Totes les línies de tensió de la societat urbana a Alemanya van confluir al 'Kleingarten'. “Era grans contra joves, els de l’Est contra els de l’Oest, els nouvinguts contra els que fa temps que viuen a Berlín”, explica el Robert.
Mentre, d’una banda, molts dels nous horticultors volien obrir l’espai als no socis i concebien els horts com un lloc per celebrar-hi reunions i festivitats del barri, de l’altra, molts dels més veterans insistien en la privacitat i a mantenir les portes tancades. Alguns dels socis més antics i amb menys poder adquisitiu havien estat expulsats de barris que s’havien gentrificat com Prenzlauer Berg i ara, a l’hort, tenien de veïns els que havien provocat l’augment dels lloguers.
D’altra banda, hi va haver canvis externs que també van exacerbar les tensions a Bornholm I. El Senat estatal de Berlín s’ha compromès a controlar l’augment dels preus de l’habitatge i a construir 30.000 pisos durant els pròxims tres anys. El Senat busca sòl barat per edificar i gran part del terrenys que ocupen els 'Kleingärten' són de titularitat municipal. El govern de Berlín s’està plantejant construir promocions d’habitatges en alguns i, segons diuen, Bornholm I és a la llista.
En un primer moment, els petits horticultors de Pankow estaven dividits respecte a com respondre, però l’amenaça exterior va acabar tenint un efecte unificador, comenta el Robert. Plegats, van convèncer l’administració del districte de Pankow de pressionar el Senat per protegir les zones dedicades a 'Kleingärten' de l’edificació. Casos similars que s’han produït en altres 'Kleingärten' han donat peu a una campanya per salvar els horts a tota la ciutat.
Els conflictes sobre com compartir un espai urbà limitat són el futur, i no només a Berlín. Potser els 'Kleingärten' alemanys han deixat de ser una necessitat per als habitants desafavorits de les ciutats, però continuen proporcionant als urbanites una connexió amb la natura tremendament necessària. Ara bé, perquè funcionin no n’hi ha prou treballant la terra: hem de compartir el nostre preuat espai urbà municipal amb els altres, hem de seguir-ne les normes.
En aquest món urbà d’escassetat i limitacions, els 'Kleingärten' alemanys han passat de ser símbols de conformitat a ser espais d’individualitat, creació i empoderament i, almenys a Bornholm I, també un lloc on persones de procedències i maneres de pensar molt diferents poden treballar braç a braç. No tots sobreviuran a la crisi de l’habitatge. Però la lluita serà aferrissada.