Trump i Merkel s’odien. I què?

Aquests dies en què un desdeny tempestuós bufa des dels Estats Units cap a Europa i viceversa, l’Atlàntic està agitat. Després que el president Trump ataqués les pràctiques comercials d’Alemanya, la cancellera Angela Merkel va dir en un míting electoral a Munic que “en certa manera els temps en què podíem comptar plenament amb els altres s’han acabat” i que “els europeus hem de forjar sols el nostre destí”. Trump va reaccionar amb una amenaça tuitejada en què va assenyalar el fracàs d’Alemanya a l’hora de satisfer els objectius de despesa militar de l’OTAN i va dir que “això canviarà”.

La declaració de Merkel es va fer viral i l’endemà el seu portaveu Steffen Seibert va intentar llimar arestes. Va destacar que Merkel ja havia cridat a aprofundir en la independència europea altres vegades (cosa que és correcta) i que la cancellera “és una ferma partidària de l’aliança atlàntica” (cosa que també és correcta). I és veritat: a molts nivells, malgrat la tempesta retòrica, ben poc ha canviat substancialment fins ara.

Els experts militars diuen que, dins de l’OTAN, la feina del dia a dia es veu una mica obstaculitzada perquè en el costat nord-americà encara hi ha càrrecs vacants, però que a part d’això hi ha més o menys la feina habitual. I assenyalen que la brigada nord-americana desplegada el gener del 2017 a l’Europa de l’Est per apaivagar aquesta zona pel paper de Rússia es manté al seu lloc.

Es pot dir el mateix sobre la cooperació econòmica i mediambiental, almenys a Alemanya. Els científics segueixen treballant junts i, recentment, la ministra d’Economia d’Alemanya, Brigitte Zypries, va tenir una reunió constructiva i cordial a Washington amb el secretari de Comerç, Wilbur Ross, i el representant comercial dels Estats Units, Robert Lighthizer.

Així i tot, l’afirmació de Merkel va ser molt més que simple xerrameca electoralista. Sí, necessita reivindicar la independència davant d’un repte més fort del que s’esperava dels socialdemòcrates de centreesquerra. Però ho va dir de debò i la seva afirmació reflecteix amb precisió una nova direcció en les relacions transatlàntiques.

Com va dir Seibert, aquesta no és la primera vegada que un europeu ha advocat per l’autonomia respecte a Amèrica. Ha sigut una cançó repetida empipadorament durant dècades. Però de cop i volta s’entona amb una nova urgència i emoció.

Malgrat la por que el Brexit i el Front Nacional estripin Europa, el continent té una oportunitat sense precedents per cohesionar-se. L’annexió de Crimea per part de Vladímir Putin el 2014 va crear la necessitat d’actuar en solidaritat contra una amenaça externa. Tot i les lluites aferrissades, la Unió en va sortir més forta per als seus conflictes durant la crisi financera i dels refugiats.

És probable que l’eix franco-alemany, el cor del projecte europeu, agafi noves forces amb l’enèrgic president Emmanuel Macron a París, que va guanyar les eleccions amb un programa decididament proeuropeu. I el referèndum del Brexit del 2016 va posar la Unió Europea en mode “lluitar o marxar”, i sembla que molts opten per lluitar juntament amb França i Alemanya.

Res de tot això té relació amb Trump, que va entrar en la història tard. Però tenint en compte que tot plegat ja està en marxa, sens dubte Trump accelerarà la tendència europea a allunyar-se dels Estats Units i a esdevenir un continent més unificat i independent.

No podem esperar una ruptura brusca, però. No és la manera de fer d’Europa. Fixem-nos en tots els passos que s’han fet recentment per tenir una força militar unificada. A la cimera de la tardor passada a Bratislava (Eslovàquia), el gran èxit va ser sol·licitar a la Comissió Europea que elaborés un “pla d’implementació concret” per coordinar millor les 27 forces militars nacionals. “Això podria tenir un gran impacte”, va dir Claudia Major, membre destacada de l’Institut Alemany d’Afers Internacionals i de Seguretat. És veritat, però també indica fins a quin punt avancen a poc a poc les coses al continent.

I sense unes forces armades independents, Europa seguirà havent de comptar amb els Estats Units. Els estats de la Unió Europea en conjunt gasten en les forces armades aproximadament la meitat del que s’hi gasten els EUA, de manera que necessitarien dècades per posar-se al seu nivell de despesa.

En altres paraules, les actuals friccions transatlàntiques són reals i tindran un impacte significatiu, però amb límits. Europa no agafarà un camí propi. Pensin el que pensin sobre els Estats Units, tant els líders europeus com la gent els necessiten i, per tant, la seva recerca d’autonomia consistirà a equilibrar el terreny de joc més que no pas a abandonar-lo.

El que realment posa en perill la relació transatlàntica no és la recerca europea de més autonomia, sinó la pèrdua de confiança que Merkel va deixar tan clara en els seus comentaris a Munic. Seguirem necessitant els Estats Units, però aquesta necessitat es veurà mediatitzada per una preocupant pèrdua de confiança en el seu lideratge.

En els pròxims anys, una única pregunta definirà les relacions transatlàntiques: què és més important: l’administració pràctica dels interessos econòmics i de defensa mutus i tangibles, que continuarà sense obstacles, o el vincle emocional, intangible però de vital importància, que s’està deteriorant ràpidament? Per dir-ho d’una altra manera: quant de temps poden treballar junts els Estats Units i Europa sense ser amics?