Anna Cabré: “A mi m’havien de casar, perquè les dones sàvies eren una desgràcia per a la família i per a elles mateixes”

La trucada per convidar Anna Cabré Pla (Barcelona, 1943) al plató de l’ARA i l’intercanvi de correus i whatsapps després de l’entrevista m’han fet sentir com quan parlava amb el professor Fabià Estapé. És la sensació d’estar davant d’una persona extraordinàriament intel·ligent, punxeguda, sorneguera, feta a ella mateixa des de baix de tot. Una catedràtica que, més que dominar, ha modelat la pròpia especialitat acadèmica. A punt de començar l’entrevista, em diu: “Mira què he portat”. I es treu de la butxaca una bosseta amb la Medalla d’Or de la Generalitat, una peça elegantíssima de 45 grams d’or gravada amb l’escut de la Generalitat i el seu nom. “A molta gent li agrada tocar-la. Alguns volien mossegar-la i no els he deixat”. I no s’atura: “Quan em vaig adonar que als alumnes els inquietava que fes la classe sense portar apunts ni llibres, vaig començar a portar-hi la primera factura de la llum que trobava sobre la taula”. Un diumenge més, aquestes dues pàgines contenen una edició raonable de l’entrevista. Però si volen passar una hora deliciosa, mirin el vídeo sencer.

Haver rebut la Medalla d’Or de la Generalitat la deu haver portat a rememorar la seva vida.

Sí, i penso en la meva vida d’abans dels vint anys, perquè el més important va passar llavors. Vaig ser la primera persona de la família que va anar a la universitat, i això que jo tenia molt poques probabilitats d’anar-hi. El meu pare, que va fer molt per a mi, era un integrista del gènere, que dic jo. El meu germà havia d’estudiar i a mi m’havia de casar, perquè les dones sàvies eren una desgràcia per a la família i per a elles mateixes. Fins i tot en la classe alta, moltes noies només estudiaven piano, francès i coses d’aquestes decoratives. Al final, als 15 anys ja treballava en un despatx, vaig fer peritatge i la revàlida preparant-la pel meu compte, i després me’n vaig anar als Estats Units amb una mena de beca que el meu pare em va deixar demanar perquè es pensava que no me la donarien. I després vaig entrar a la universitat francesa, amb una beca de l’Oficina Francesa de Protecció dels Refugiats i Apàtrides, el dia que em faltaven tres dies per fer vint anys i ja tenia una filla.

Una filla amb 19 anys?

Sí, vaig anar a París perquè jo tenia un xicot, que era el Manuel Castells. Aquesta no la sabies!

No.

Em sembla que no ho havia dit mai en cap entrevista, però bé, ara que és tan famós... [riu]

Més que famós, important, que el faran ministre!

Bé, no sé si, en el seu cas, ser ministre és el més important que li hagi arribat a passar. Em sembla que no és que a ell li facin el favor de fer-lo ministre, és ell que fa el favor de deixar-se fer ministre.

Quin elogi...

Ell es va haver d’exiliar el maig del 1962 arran d’unes vagues i, com que la policia devia haver llegit algunes cartes meves, va començar a preguntar per mi. Total, que vaig anar a passar una temporada a França. Ens vam casar, vaig esdevenir refugiada consort, ens van donar beca, una residència universitària molt bé de preu i una llar d’infants pràcticament gratuïta. Sense això, jo no hauria pogut estudiar. I el dia que la meva filla, amb dos mesos, va entrar a la llar d’infants, jo vaig entrar a la universitat. Vam estar casats set anys. L’1 de gener del 70, ara ha fet 50 anys, ens vam separar. Em sembla com si hagués passat en una vida anterior. Però bé, tenim una filla en comú, Núria Castells Cabré, i dos nets. Admeto que és un petit motiu d’orgull que, sent l’ex d’una persona tan famosa, la majoria de gent no ho sàpiga. Vol dir que em coneixen per mi mateixa.

¿Ja ha vist que el nou govern espanyol tindrà una vicepresidenta de “repte demogràfic”?

Sí, i estic dividida, perquè això del “ reto demográfico ” va ser un invent del PP orientat cap als seus interessos electorals. Trobo que és un concepte poc ecològic: el manteniment arreu d’un creixement poblacional no pot ser cap prioritat. Tinc curiositat per veure com ho enfocarà Teresa Ribera, a qui respecto molt. Per altra banda, si tenen en compte l’expertesa demogràfica per fer bones polítiques mediambientals i territorials, m’agrada que la meva especialitat hagi arribat a ser matèria ministeriable.

Quina és la seva tesi com a demògrafa?

Ui, més d’una. La més coneguda és la del sistema català de reproducció: la meitat de catalans es fan pels mètodes biològics habituals i l’altra meitat són d’importació i es catalanitzen, més de pressa o més tard. I que, per tant, passi el que passi Catalunya continuarà tenint immigració. Igual que he dit que això dels 2,1 fills per dona és una ruqueria.

Si hi ha més jubilats que treballadors, els treballadors no podran pagar les pensions dels jubilats.

Depèn, primer, de si tota persona de més de 65 ha de ser pensionista a la força. I, a més, si els joves guanyen molt menys del que guanyaven els pensionistes, el sistema encara serà molt més insostenible. Si tu vas creant una població de motoristes distribuïdors que es juguen la vida per quatre duros, ja no depèn de quants pensionistes hi hagi, és que no podran pagar res.

¿El comportament de la gent sempre és previsible per als demògrafs?

La gent, normalment, té més raó en els seus comportaments demogràfics que els experts quan els diuen què han de fer. Per exemple, això que s’haurien de tenir els fills quan ets jove. No. Avui no tots els avis coneixen tots els nets, ni tots els nets coneixen tots els avis, però cada vegada més hi ha famílies amb quatre i cinc generacions vives, simultàniament. Aleshores, si la gent té els fills als trenta-cinc anys, seran avis als setanta i poden ser besavis als cent.

Ara tot va deu anys més tard que fa una generació.

Per què cal córrer? A París hi anaven arribant en Pasqual Maragall i la Diana Garrigosa, la Núria Sales i l’Oriol Bohigas... Se n’anaven de casa i guanyaven un espai de llibertat. En l’aparellament hi havia com una mena de fraternitat transformadora, i per això et calia un soci o una sòcia compatible que estigués d’acord a viure aquesta aventura alliberadora. Avui dia, quan la gent se’n van a viure junts amb la voluntat de tenir fills, no se’n van alliberats.

No, més aviat van a lligar-se.

Abans també ens lligàvem, perquè teníem criatures, però no tenia el mateix significat.

Ara també sents a dir que hi ha gent que voldrien tenir fills però les condicions econòmiques en què viuen no els hi permeten.

Sí. També és possible que responguin això perquè potser no han trobat un home de qui es puguin fiar prou perquè sigui el pare dels seus fills, o perquè els seus plans no concorden amb els de la parella en aquell moment. Hi ha gent que es fa una reserva d’òvuls i, si als 40 o 45 les dones poden tenir fills, l’edat de la maternitat anirà pujant. Perquè quan em pregunten com és això de tenir una criatura als 19 anys... doncs, físicament és magnífic. Ara bé, les teves necessitats de creixement personal, que encara són molt importants, entren en col·lisió amb les necessitats de la criatura. Als 40 has estabilitzat la teva vida, perquè abans n’hi havia prou amb tenir un batxillerat i avui cal un màster, i tot això va afegint anys.

Fa uns mesos vaig entrevistar aquí una noia que em deia que estava pensant de no tenir fills per por del canvi climàtic.

Ja hi penso, ja. O la Marta Rosique, aquesta diputada molt jove, que deia que lluitarien contra el poder adult. Havia sentit això del patriarcat i tal, però això del poder adult... Llavors, quan surt la Greta Thunberg, que és capaç de mobilitzar els meus nets de deu anys i veus com se li llança a sobre el poder adult dient que hauria de ser a l’escola, penso: “No heu entès res, perquè els de 10 i els de 15 sí que l’entenen”. I veuen que ells potser no tindran temps. O sigui que no m’estranya aquesta que diu que s’està plantejant de renunciar a tenir fills.

Li mostro la piràmide de població de Catalunya. Quan es mira això, què li crida l’atenció?

Els ulls no són innocents, mirem amb el cervell, ple de prejudicis, per exemple, que aquesta població és de base molt estreta. Però si t’ho mires sense prejudicis, el que destaca és aquesta cornisa dels que tenen dels 40 fins als 55. Si tu els ribotessis, et quedaria un prisma, una cosa normal. O sigui, dels 40 cap a sota, no pots parlar d’una base estreta, totes les generacions són semblants. I qui són aquesta cornisa? Els que van néixer entre 1960 i 1980, amb l’afegit dels migrants de principis del segle XXI, d’Amèrica Llatina, de l’Europa de l’Est, de la Xina, que es van afegir a les generacions plenes, persones disposades a tenir cura de persones grans.

Ara que es mira la piràmide des de dalt, quin consell donaria sobre la gestió de la vida?

Citaria el sermó de la muntanya: “No us preocupeu del dia de demà, que el dia de demà es preocuparà d’ell mateix”. Els joves el que han de fer és no perdre la vida amb drogues o accidents sinó mirar la seva formació, si han de veure món... Si ja tens una edat i tens una parella que te l’estimes, dona-li la consideració que es mereix. No diguis: “Encara soc jove, potser d’aquí deu anys”. Perquè potser aquella parella no et servirà o d’aquí deu anys ja no hi serà. I si no la trobes, tranquil, o tranquil·la. Procura tenir feina. Això que has de viure de lloguer, no t’ho creguis. La gent que viuen de lloguer, quan són grans, tenen un nivell de vida pitjor que els que són propietaris. El pis de propietat és una eina de supervivència en un país com aquest. Tingues fills quan no hagis d’anar a la reproducció assistida. I dels 50 endavant ja estalviaràs. És això el que em preguntaves?

Sí. I la gestió de la jubilació?

Depèn de si la feina et satisfà o és un treball esclau. Depèn, també, de si tens nets o pares grans que has de cuidar. Això és molt personal. Soc partidària de plegar de treballar com més gran millor. Seria fantàstic que els jubilats poguéssim entrar i sortir del mercat de treball, o que hi hagués maneres de combinar pensions amb ingressos. I no tendim cap aquí.

Doncs s’hi haurà d’anar pensant, perquè les dones a Catalunya tenen una esperança de vida de 86 anys, que el 2030 serà de 88.

Sempre dic que s’ha de comptar que tens un 50% de probabilitats d’arribar als 90 molts.

¿Té plans per als pròxims 20 o 25 anys?

No. Sincerament, el meu pla és no fer res. Quan miro enrere, tinc cansament retrospectiu [riu]. Ara em proposo de no fer més d’una cosa al dia. I suposo que aquests anys tampoc no seran llisos. I hi ha la qüestió de la salut. Jo encara no soc massa gran. Amb “massa gran” vull dir els que tenen de 90 endavant. Sempre dic que són exploradors de les grans edats, explorador de la terra ignota de l’edat. M’agrada dir-ho així poèticament. Per què? Perquè són gent que viuen edats que normalment no havia viscut ningú de la seva família. Ells ens estan fent els manuals d’instruccions, i per això jo sempre dic que fins i tot una persona que viu en una cadira de rodes, que està culpabilitzada perquè pensa que fa més nosa que servei, s’equivoca, perquè, encara que sembli que no fa res, en realitat està deixant una experiència de viure en aquesta edat i situació, i això servirà per als que venen al darrere, en positiu o en negatiu.