La meitat oblidada de l'Afganistan
Quan es va designar Zalmay Khalilzad com a representant especial dels Estats Units per a la reconciliació de l'Afganistan el setembre del 2018, finalment semblava que s'albirava la fi de la guerra més llarga dels Estats Units. Ara, després que a finals de desembre Donald Trump anunciés de sobte que els Estats Units retiraran 7.000 membres de les seves tropes d'aquest país, la pressió sobre Khalilzad per garantir que s'assoleix un acord amb els talibans ha augmentat espectacularment. Molts temen que Trump vulgui marxar de l'Afganistan sense tenir en compte les conseqüències de la seva retirada, i que menystingui encara més les conseqüències que poden afectar les dones del país.
El progrés de les dones afganeses és essencial per al progrés de l'Afganistan en conjunt. Però, tot i aquesta evidència, les dones són invisibles en la cobertura periodística internacional del conflicte, com ho són en gran part de la societat afganesa. En privat, molts diplomàtics admeten que els drets de les dones no són una de les prioritats màximes en les converses que es mantenen amb els talibans: tenint en compte l'horrible tracte dels talibans a les dones quan van governar el país a la dècada dels 90, probablement és un tema impossible de totes maneres, diuen. Però aquesta línia de pensament és incorrecta. Els líders talibans saben que tenen un problema d'imatge potencialment desastrós. La comunitat internacional va condemnar a l'ostracisme el seu govern en la dècada de 1990 en part a causa del tracte que dispensaven a les dones. Per ser acceptats com un moviment polític legítim i un soci viable en qualsevol acord futur de repartiment de poder els líders talibans creuen que han de demostrar que han canviat els seus punts de vista.
I així ho han fet –encara que sigui només de manera simbòlica–. Asseguren que les nenes poden anar a l'escola gairebé al 60% del país que està sota el seu control, sempre que es compleixi amb la segregació de gènere. És una millora modesta, tenint en compte que fins fa poc el govern talibà impedia a gairebé totes les nenes assistir a l'escola i a les dones treballar fora de casa.
Si bé les dones afganeses han fet grans avenços des que els talibans van ser expulsats del poder l'any 2001, el que han guanyat està en risc i encara queda molt per fer. En una enquesta recent les afganeses reconeixien com els seus problemes més importants la falta d'educació i l'analfabetisme. A l'Afganistan, està disminuint el nombre de nenes a l'escola, hi ha un retrocés pel que fa a la protecció legal de les dones i s'incrementa l'assetjament i la violència contra les que participen en la vida pública. Abordar aquests problemes és essencial, no tan sols per a les dones afganeses, sinó també per als seus fills, les seves famílies i el país.
La millor manera de garantir que els interessos de les dones estiguin representats en les converses de pau és incloure-les a la taula de negociació, donant-los un paper igualitari en la negociació, el disseny i la implementació de qualsevol procés de pau. La majoria dels professionals dedicats a la política exterior consideren que aquest suggeriment és superflu, o fins i tot frívol, però incloure les dones no és només una qüestió de principis, sinó també d'efectivitat. Els processos de pau en què participen les dones són, de mitjana, molt menys propensos a fracassar, i és més probable que qualsevol acord assolit sigui més durador.
Algú podria argumentar que els talibans mai negociaran amb una dona afganesa. Però ja ho han fet. Un grup de dones afganeses, totes funcionàries governamentals d'alt perfil i activistes, es van reunir amb representants dels talibans a Oslo l'any 2015. Xukria Barakzai, l'ambaixadora afganesa a Noruega, que va assistir al diàleg i va dirigir una escola clandestina per a nenes sota el règim talibà, diu que les dones no van tenir cap problema a l'hora de responsabilitzar els talibans del tracte exercit sobre les dones en el passat. "La duresa amb què els vam tractar seria difícil de creure per a la majoria de les persones –assegura Barakzai–. Però ells ens van escoltar pacientment i van respectar el que dèiem, i va quedar clar que no eren els mateixos talibans als quals ens enfrontàvem en la dècada de 1990".
Des d'aquesta reunió celebrada fa quatre anys, però, s'ha fet poc per facilitar el diàleg entre les dones afganeses i els talibans. Potser els governs occidentals emfatitzen públicament la importància dels drets de les dones, però han fet sorprenentment molt poc per convertir en fets la seva retòrica. L'administració de Trump, en particular, no escoltarà aquestes preocupacions, ja que el mateix Trump mostra poca preocupació pels drets de les dones als Estats Units.
La comunitat internacional pot i ha d'intervenir. S'ha de garantir que les dones s'asseguin a la taula de negociacions, que els seus problemes siguin a l'agenda i que els seus drets es respectin en qualsevol acord. Sens dubte, qualsevol acord de pau amb els talibans inclourà concessions desagradables i difícils. Però no val la pena assolir un acord que no inclogui garanties pel que fa al tracte a la meitat de la població afganesa. I és molt menys probable que es mantingui una pau que no sigui negociada, en part, per les dones. Els drets de les dones, tant a l'Afganistan com en qualsevol altre lloc en el món, no són un factor extra de la política exterior. Els drets de les dones són essencials per a tots els esforços seriosos dirigits a la resolució de conflictes.
Copyright Project Syndicate
