Anomalia de principis de segle

Els membres de la junta directiva del Barça que va governar el club des del 2003 no paraven de repetir allà on anaven que eren “una anomalia”. Soriano, Laporta i Rosell se sentien això, un error en la continuïtat del sistema, un accident, uns no escollits que s’havien colat per una escletxa en un moment de debilitat de l’ statu quo.

Vist amb perspectiva, si observem amb ulls del 2017 el que ha anat passant des del 2003 potser se’ls podria donar la raó. Aquell projecte que va sorgir de les urnes després de la grisor dels anys de Gaspart, aquell triumvirat Laporta-Rosell-Soriano, que va implosionar però que en certa manera encara arriba fins als nostres dies, va deixar instal·lada una anomalia esportiva. Perquè d’aquella victòria electoral revolucionària n’han sorgit infinitat de judicis, batalles polítiques i mastegots fraternals, però també un projecte esportiu i uns actius futbolístics que han desembocat en una hegemonia blaugrana indiscutible a principis del segle XXI. Si ho observem en termes històrics, que el millor jugador del món i de la història jugui al Barça pràcticament tota la seva carrera suposa un fet inèdit. Que, a més, l’aspirant a ser-ne l’hereu a nivell internacional prefereixi instal·lar-se a la cort de Messi que a la Villa y Corte tampoc té gaires precedents. I que el còmput de les últimes Lligues sigui clarament favorable al Barça i deixi el Madrid gairebé a l’alçada de l’Atlètic de Madrid, això sí que lliga amb la definició d’anomalia.

A l’altra banda de l’anomalia, no hi ha ningú que representi millor el sistema o l’ statu quo que Florentino Pérez. El poder a l’estat espanyol del règim del 78 s’assembla molt al que representa el president del Madrid. I quan algú té aquest nivell de concentració de poder se li ha de fer molt difícil tolerar accidents com l’hegemonia blaugrana. Aquesta amenaça sempre l’hem tingut a sobre i algun dia els historiadors ens explicaran quina incidència haurà tingut en les nostres vides. Però fa la sensació que aquesta temporada es fa més evident que mai. El que ha passat a Vila-real tensiona les reticències, fins i tot, dels més incrèduls amb les teories de la conspiració. Una de les explicacions de l’anomalia és que la Federació Espanyola de Futbol ha quedat fora dels tentacles del poder. Villar i Florentino no són amics. El Barça faria bé de llegir la importància de Villar i els moviments successoris que es puguin produir per no perdre pistonada.