BarcelonaFa més de deu anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la creació de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) perquè “els organismes de controls existents” fins aleshores havia quedat clar que eren “exigus”, segons es deia a la llei amb la qual es va crear. Passada aquesta dècada, però, en l’imaginari popular no queda cap actuació rellevant d’aquesta oficina. El seu primer director, David Martínez Madero, va morir per un sobtat infart a Milà quan tornava d’un viatge: no feia ni dos anys que ocupava el càrrec. Però el pic de fama de l’OAC va arribar per un motiu negatiu: les males pràctiques del seu segon director, Daniel de Alfonso, cessat quan es van descobrir gravacions en les quals conspirava contra el Procés amb el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. A banda d’això, té un protagonisme escàs. Què fa Antifrau?
La resposta no és senzilla. El seu director actual, Miguel Ángel Gimeno, repeteix que no vol ser “l’oficina de les coses petites”. Perquè les coses petites són actualment l’especialitat de l’OAC, que no ha destapat cap cas important des que existeix. Gimeno explica que, quan es troba algun cas més gros, el deriva a la Fiscalia, però fonts del ministeri públic asseguren que els casos que els arriben de l’OAC “són coses molt petites”. “L’OAC està eminentment orientada a l’àmbit local, que no és l’àmbit que gestiona més recursos”, expliquen veus internes d’Antifrau. Això es pot constatar a les memòries que anualment presenta l’OAC, on la majoria de resultats que s’hi exposen són “coses petites” dels ajuntaments.
Gimeno defensa amb intensitat que l’OAC fa “una feinada” de prevenció (per exemple, formant funcionaris o emetent recomanacions d’actuació al sector públic). Ara bé, quan se li pregunta si té la sensació que a l’OAC li passen casos de corrupció grossos per davant, Gimeno replica: “Jo també obro el diari i llegeixo notícies d’investigació on nosaltres podríem entrar d’ofici. Però els resultats no són immediats”, diu, a més de recordar que els temes més grossos s’acaben traslladant a la Fiscalia.
“Som molt lents”
De tota manera, Antifrau no fa un seguiment de com acaben els casos que porta a la Fiscalia. “No ho sabem: tenim un problema de coordinació amb la Fiscalia i amb els jutjats, perquè no tenen obligació de dir-nos-ho”, admet Gimeno. L’OAC, per tant, no té “dades rigoroses” de si les seves perquisicions inicials han permès descobrir casos rellevants. Ara bé, quan es pregunta si recorden algun cas entregat a la Fiscalia i que hagi acabat als tribunals n’apareixen un parell. El primer i més destacat és el de Jordi Girona, l’alcalde de Santa Margarida i els Monjos, que va ser inhabilitat per nou anys per prevaricació. El segon, un alt càrrec que va ser inhabilitat per sis mesos per falsedat documental. Cap gran escàndol.
Un dels grans problemes d’Antifrau és que acumulen retards importants a l’hora de perseguir casos. “En investigació som molt lents”, admet Gimeno, cosa que atribueix a la manca de personal i també al fet que han de fer “investigacions molt curoses per evitar errors”. Gimeno està satisfet que aviat podran ampliar la plantilla en sis persones, però seran places només per a dos anys i que han de servir per rebaixar la cua de casos acumulats. “Algunes de les incorporacions són per investigar, d’altres per fer prevenció”, diu. Des que es va crear, el pressupost que la Generalitat ha destinat a l’OAC supera els 60 milions d’euros, dels quals 6,3 són del pressupost d’enguany.
Les fonts internes consultades per aquest diari corroboren que, a l’arribar a l’OAC, Gimeno va posar molt d’èmfasi en la prevenció i “ha fet créixer molt” aquesta divisió, mentre que la d’investigació no ho ha fet tant. Actualment, dels 49 treballadors que té l’OAC, segons consta a la seva web, aproximadament una tercera part (19) són a l’àrea d’anàlisi i investigacions. A la de prevenció hi ha 10 persones. Les 20 restants fan tasques administratives o de recursos humans, entre d’altres.
La memòria d’Antifrau no sembla revelar una activitat investigadora frenètica: durant el 2019 els investigadors de l’OAC van fer 13 entrevistes personals (una mica més d’una al mes, de mitjana), tres visites d’inspecció (una cada quatre mesos) i 204 requeriments d’informació a les administracions (quatre a la setmana). Però Gimeno defensa que ni les entrevistes ni les inspeccions serveixen de gran cosa i que, pel que fa als requeriments d’informació, els expedients que es reben poden tenir milers de fulls. “Són documents llargs que exigeixen una anàlisi perquè són de temes molt específics i tècnics”, explica. En resum, nega que a l’oficina hi hagi un ritme de treball baix.
Un altre dels obstacles de l’OAC és que no té policia. “Sense això és molt difícil obtenir informació”, expliquen fonts judicials. Gimeno també ho assenyala i recorda: “Jo no puc demanar un escorcoll: tinc unes limitacions i, de fet, si féssim escorcolls ja seríem la Fiscalia”. L’OAC tampoc té capacitat sancionadora, lamenta el seu director.
A banda de portar els casos a la Fiscalia, Antifrau només fa dues coses quan detecta que les administracions no han fet bé alguna cosa: proposar recomanacions o fer un informe en què diuen a l’administració el que hauria de fer. “Però no tenim potestat per obligar l’administració a fer aquestes actuacions”.
L’OAC vol que la llei s’actualitzi i els doni més competències, per exemple per protegir els alertadors que avisen d’alguna mala pràctica a l’administració o fins i tot per controlar els lobis que fan de pont entre empreses i administració.
La Sindicatura de Comptes
A banda de la Fiscalia, el sector públic té un gran supervisor, que és la Sindicatura de Comptes, un organisme també qüestionat per la lentitud dels seus treballs: al novembre, per exemple, la Sindicatura va revelar que Daniel de Alfonso havia cobrat 300.000 euros irregularment quan dirigia Antifrau entre el 2011 i el 2016. Però De Alfonso ja és lluny: fa quatre anys que va ser cessat i actualment exerceix de jutge a Cantàbria. Tot i que la Sindicatura deia que aquests cobraments podrien ser perseguits “administrativament i judicialment”, no se’n sap res més.
LES CLAUS
1. Qui dirigeix Antifrau?
Miguel Ángel Gimeno, expresident del TSJC, que va ser triat després del cessament de Daniel de Alfonso. A Gimeno el va proposar el 2016 el president Carles Puigdemont, que avui recorda que se’l va escollir “perquè tenia un perfil neutre, professional, que podia recollir el suport de tothom i que havia defensat conceptes progressistes de la justícia”. El PP i Cs es van abstenir, però la resta de partits hi van votar a favor. El mandat és per a nou anys improrrogables.
2. Com ha superat la crisi viscuda amb De Alfonso?
Les denúncies rebudes han crescut després d’un descens inicial. El problema continua sent la lentitud en la resolució dels casos, admet Gimeno.
3. Quines peticions fa l’oficina?
Vol que es modifiqui la llei per fer-hi millores. Per exemple, protegir a qui alerti de casos de corrupció o supervisar els lobis. Amb la boca petita, també comença a dir que vol tenir capacitat sancionadora.
