L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Ara que ha fracassat el bunyol de l’operació Iceta’

El no a Iceta ha estat una oportunitat perduda de posar oli a les frontisses, però no exagerem, sisplau. No diguem que el diàleg ha quedat greument tocat. No convertim el Senat en la caixa màgica que no és, ni Iceta en la unitat de mesura del diàleg. Perquè per més que hi penso només puc dir que tothom sap que un diàleg digne d’aquest nom no podia començar amb el PSOE anunciant que Iceta seria president del Senat quan ni tan sols era senador i sabent que depenia dels vots dels independentistes, en plena campanya electoral. ¿Que el Parlament mai s’havia negat a votar el candidat que proposava un partit? Sí, però tampoc mai havíem estat com estem.

Si volen saber com va anar l’ascens i caiguda de l’operació Iceta no es perdin la doble pàgina firmada a quatre mans que avui publiquen Moldes, Toro, Orriols i Ugart, firmada a Barcelona i Madrid.

Expliquen que la jugada de Moncloa contenia un càlcul 'win-win': si Iceta acabava sent president del Senat, fantàstic. Aquí hi havia el tarannà dialogant dels socialistes (en una institució de poca influència i poc risc com és el Senat). I si els independentistes deien que no, el PSOE guanyava centralitat i desarmava el PP i Ciutadans, perquè els podia dir: “¿Ho veieu com no soc còmplice dels independentistes i com són ells els que no volen dialogar?”

Ja està, aquest és tot el recorregut inicial de l’operació Iceta. Ha estat una ocasió perduda per provar una via política nova, potser sí, però amb més tàctica que estratègia. Aquesta encara no era la gran oportunitat per al diàleg que el conflicte demana. Si Pedro Sánchez creia que Iceta al Senat era l’inici d’alguna cosa important s’hauria esperat a veure què deia el TC del recurs que ahir va presentar, i resulta que no ha esperat ni 24 hores. Aquesta matí mateix el PSOE ja ha anunciat que Meritxell Batet presidirà el Congrés. Hauria hagut d’actuar amb més discreció. Perquè saben una cosa? Ho hauria pogut aconseguir. Hi ha presos polítics que estaven a favor de l’abstenció. Dins d’Esquerra i de Junts per Catalunya hi havia diputats que també, no per entusiasme amb Iceta (l’home que tant proposa indults com afirma que tornaria a votar el 155), sinó perquè sempre podien dir que mai s’ha negat a cap diputat anar al Senat, i després veure quines portes obria realment Iceta. I dins de Junts per Catalunya hi havia gent disposada a negociar pensant que així podrien parlar d’un grup parlamentari propi al Congrés. Però el PSOE va dir que no es negociava res, que els vots eren de franc, de “cortesia”.

Dit això, tothom sap que el diàleg s’ha d’anar obrint pas. Esquerra ja va dir ahir que una cosa és votar ‘no’ a Iceta i una altra acceptar el perill que la dreta i la ultradreta nacionalista espanyola acabin governant. Mentre no hi hagi sentència serà difícil que sigui públic, però el diàleg ha de tornar. Si el sobiranisme i Pedro Sánchez ho van intentar al desembre, encara amb presos, no hi ha motiu per no tornar-hi. Però sense nyaps, com ara.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.