L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Bisbes catalans censurats i autocensurats’

Josep Rull i Joaquim Forn es van sumar ahir a la vaga de fam que dissabte van començar Jordi Sànchez i Jordi Turull a la presó de Lledoners. Amb aquesta greu decisió denuncien que el Tribunal Constitucional accepta els seus recursos d’empara però no els resol i, d’aquesta manera, impedeix que puguin apel·lar a l'última instància, el Tribunal Europeu de Drets Humans.

Ahir el TC, en un gest inèdit, es va justificar. En una nota de premsa va dir que si fins ara no s’havien resolt els recursos era per “la complexitat d’aquest procés” que obligava a una “feina minuciosa”, i que els primers recursos ja arribaran al ple de la setmana que ve.

Mentrestant, tal com els avançàvem ahir, el sobiranisme està madurant la tan desitjada estratègia unitària. Avui l’ARA explica que des de fa setmanes el president Torra, l’exili amb el president Puigdemont al capdavant i els presos, amb la important influència d’Oriol Junqueras, treballen en un document per fixar el rumb de cara al judici. De fet, ahir Puigdemont i Torrent es van reunir a Bèlgica. Es tracta de veure com respondre al judici i a les sentències. En matèria d’unitat estratègica de partits que competeixen, ja sabem que el sobiranisme no se’n pot fer il·lusions. Des d’aquí hem dit alguna vegada que com era que tenint presos i exiliats no anaven més a l’hora. Penso que la pregunta continua sent vàlida, però cada cop és més clar que també és molt difícil perquè l’any d’exili i de presó, la convivència entre els presos polítics i la imminència del judici multipliquen per infinit els factors humà i polític, que impedeixen la unitat estratègica. Si en condicions normals ja és difícil, en aquestes condicions que posen al límit els líders polítics encara més.

Per cert, sobre els presos avui publiquem un article d’Isabel Turull, germana del conseller Jordi Turull, ara en vaga de fam.

Es titula ‘On sou, bisbes?’ i és un clam contra el silenci clamorós que els bisbes catalans estan guardant respecte a les presons preventives. És el clam d’una creient: “No us demano que us posicioneu a favor de la independència, faig un crit desesperat perquè com a cristians us pronuncieu davant una injustícia”. I acaba: “De què teniu por?”

Si bé és cert que el cardenal de Barcelona va intentar fer de mediador quan es plantejava la gran decisió d’eleccions o DUI al final de l’octubre de l’any passat, des d’aleshores el perfil dels bisbes de Catalunya ha desaparegut. Almenys un dels presos, creient, ha escrit una carta al cardenal Omella lamentant-se, amargament, que ni tan sols l’hagi anat a veure a la presó. A l’únic bisbe que s’havia pronunciat obertament sobre la necessitat de votar, el bisbe Xavier Novell, li han ordenat que calli. L’hi ordenen des de Roma, informada per Madrid. Per això ja fa mesos que no diu res. Recordin que la Conferència Episcopal Espanyola ha arribat a referir-se a la unitat d’Espanya com a “bé moral”. Potser els bisbes catalans tenen por de tenir problemes amb Roma o Madrid, però s’haurien de preguntar si la seva posició no és massa còmode.

L'Església a Catalunya va jugar un paper fonamental en la lluita contra el franquisme. El cardenal Vidal i Barraquer va morir a l’exili. L’abat Escarré va ser enviat a l’exili. Els intel·lectuals es van tancar a Montserrat, comptant amb la valentia de l’abat Cassià Just. Comissions Obreres es van fundar en una església, i en una parròquia també van detenir més de cent membres de l’Assemblea de Catalunya. Centenars de capellans amb sotana van ser perseguits i agredits amb porres per la policia als carrers de Barcelona quan protestaven per les tortures a un estudiant detingut.

Tot això va passar durant una dictadura. I ara, en un estat democràtic, els bisbes catalans no són capaços de dir res? De què tenen por?

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.