L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Les conclusions de Melero i altres elefants a la sala’

Al judici li queden ben poques hores. Avui acaben els defensors. Aquest matí la primera a parlar ha estat Marina Roig, l’advocada del president d’Òmnium, Jordi Cuixart. Sentint-la he recordat el que ens va dir en aquest mateix estudi ara fa dos mesos i mig, que estava molt amoïnada perquè els fiscals estaven dient que “protestar per una actuació judicial com la de la rambla de Catalunya és delicte, que a partir d’escenes com aquestes els fiscals estan intentant construir el relat del tinent coronel Baena, de la Guàrdia Civil, del período insurreccional”. I ens deia Marina Roig: “Si resulta que un període insurreccional es munta a base de concentracions de protesta pacífiques, el dret de reunió ha decaigut completament”.

Doncs bé, aquesta ha estat la idea amb què la lletrada ha començat aquest matí. Ha afirmat que “període insurreccional” o “cop d’estat” són paraules buides que han fet servir les acusacions si les confrontem amb els fets que s’han pogut provar.

I, a partir d’aquí, Roig ha establert una altre marc per enquadrar la seva tesi de defensa: representa que, segons els fiscals, els acusats van atacar la Constitució. Per què? Per què van cridar la gent a protestar? Diu Roig que criminalitzar de la participació de la ciutadania no es pot entendre com a defensa de la Constitució, perquè la Constitució, de fet, limita els poders de l’Estat, cal entendre-la com una protecció dels ciutadans. I llavors ha anat de dret a l’elefant a la sala: la unitat d’Espanya. ¿No deu ser que el que està passant és que com que els acusats volen la independència de Catalunya o un referèndum, hi ha un acord implícit dels poders de l’Estat que davant la unitat d’Espanya els drets fonamentals són menys importants? Així ho ha explicat Marina Roig:

La defensa de la unitat d’Espanya, deia Roig, no pot sacrificar els drets. Per això quan va venir aquí, a l’ARA, no estava “batallant només per Jordi Cuixart, sinó perquè quan surti aquesta sentència la gent pugui continuar anant davant d’una caserna a protestar pel que li convingui, perquè això és el que es fa en una societat democràtica sana”.

Però a la sala, i a Catalunya hi ha un altre elefant a la sala, aquesta metàfora que vol dir que hi ha una veritat evident o un problema que ningú vol discutir encara que sigui amb nosaltres a la sala i tothom fingeixi que no el veu.

I aquest altre elefant és la dimensió real del que va passar a Catalunya el 2017. Ho va exposar ahir d’una manera molt descarnada Xavier Melero, l’advocat de Joaquim Forn, quan per defensar que no hi va haver rebel·lió va afirmar que, de fet, el Govern va fer una declaració d’independència purament declarativa.

És una estratègia de defensa que fa balanç, a efectes jurídics, a efectes dels seus interessos de defensa, d’una sèrie de decisions polítiques. El Govern no va complir amb la seva pròpia declaració, diu Melero; per tant, raó de més per concloure que no hi va haver rebel·lió. No sé si després de tanta presó i de tant judici, i després del 155, encara hi haurà independentistes que se sorprenguin o se sentin ferits, decebuts, de sentir que res del que es va fer va tenir transcendència jurídica, i per tant els passin les ganes de voler la independència. No sé si n’hi ha gaires. El sí que sé, el que sí que sabem, és que la transcendència política, social, internacional de tot el que va passar al setembre i l’octubre del 2017 és enorme, i ha situat Catalunya com un cas obert al cor d’Europa. És possible que tot allò acabés sent com la marca d’una inundació en una paret: “fins aquí va arribar l’aigua” el 2017. Una inundació d’un país que se sentia viu i amb ganes de reclamar els seus drets. El que no sabem és quina forma, ni quina velocitat tindrà la continuació d’aquest procés de segles que va conèixer un pic històric la tardor del 2017.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.