L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Les raons d'Arrimadas i la pregunta de Rajoy'

Les paraules d’Inés Arrimadas, dient que “porto escorta a Catalunya, perquè ja sabem què passa a Catalunya”, són una indignitat. Fonamentalment perquè són mentida. La Sra. Arrimadas porta escorta igual que en porten altres líders polítics. Punt. No dubto que hagi rebut insults o amenaces, tots reprovables i alguns, probablement, investigables, però, per desgràcia, exactament igual que qualsevol líder polític al món. Al món. Suggerir que a Catalunya ella viu un clima especial de violència em sembla una equivocació intolerable.

Les paraules d’Arrimadas són mentida. Són pobres, molt pobres. Responen a la vella tàctica d’empastifar. D’insinuar. “Porto escorta a Catalunya” crea la imatge mental dels polítics bascos amb l’escorta per por del terrorisme d’ETA. És una vella tàctica, i les velles tàctiques no haurien de tenir lloc en la nova política que se suposa que ella representa.

Les paraules d’Inés Arrimadas són una indignitat, són pobres i són desagraïdes amb Catalunya. La senyora Arrimadas, que ha trobat aquí el seu futur personal i professional. Ja no és una nouvinguda i és perfectament conscient del mèrit que té l’altíssim nivell de convivència que tenim a Catalunya, malgrat totes les tensions, i és conscient de l’atractiu internacional de Catalunya, el mateix atractiu, segons les explicacions que ha donat, que la va portar a viure aquí, prou conscient per fer-se la víctima en un programa de televisió davant preguntes del director de ‘La Razón’.

Arrimadas mereix una reprovació severa pel que ha dit. Parla així de Catalunya perquè en l’espai polític i comunicatiu espanyol és això el que s’ha de fer si vols complaure l’auditori, si vols guanyar vots i vendre diaris. Qualsevol referència a Catalunya ha de venir enriquida amb un plus de dramatisme, encara que sigui mentida.

Però, i això és el més trist, parla així perquè necessita parlar així. N’hi ha prou d’anar a buscar el diari d’aquest dimarts. Mirin aquest titular: “Malestar a C’s pel canvi de rumb a Catalunya. Veus del partit qüestionen l’estratègia de moderar el discurs per intentar atreure exvotants de CiU”. En la informació s’explicava que un dels fundadors de Ciutadans, Arcadi Espada, havia criticat Arrimadas per haver equiparat l’actitud del govern espanyol i la Generalitat, quan al seu parer l’únic responsable del conflicte és el govern català. Espada ho titllava d’“immoral equidistància” a ‘El Mundo’. Altres fonts del partit consultades per l’ARA posen com a exemple de la desorientació del partit que en la celebració que C’s va fer l’Onze de Setembre a Premià de Mar només s’exhibissin senyeres. O que dijous passat Arrimadas va participar a la Nit de l’Empresari, un acte organitzat per la Cecot -patronal que simpatitza amb el sobiranisme-, que va acabar amb el públic dret mostrant el suport a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, després que la Fiscalia l’hagi acusat de prevaricació i desobediència. El primer d’aprofitar-ho va ser el dirigent del PP Xavier García Albiol, que va acusar C’s de voler ser la nova Unió. “L’últim que em faltava per veure: Arrimadas en un acte empresarial d’exaltació independentista en què s’ovaciona Forcadell”, va piular. Arrimadas va haver d’aclarir, 16 hores després a Twitter, que “assistir” a un acte “no és donar-hi suport”, i va recordar que l’únic que ha pactat amb CiU fins ara ha sigut el PP. A la manifestació que Espanya i Catalans va convocar per al Dia de la Hispanitat a la plaça Catalunya en què es van acusar els independentistes de cometre un “genocidi”, i el Govern, d’intentar un “cop d’estat”, Arrimadas no hi era, Albiol, en canvi, sí que hi era.

I ahir, intentat solucionar aquest problema, Arrimadas va anar massa lluny.

Una última consideració sobre el debat d’investidura d’ahir, al Congrés, on PP, Ciutadans i PSOE ja són gairebé el mateix, i el que més els uneix és la negació del diàleg amb Catalunya. Rajoy va anar fort. Va fer-se l’ofès, primer amb Tardà, pel to. Ja se sap que Rajoy sempre guanya: si no li agrada el que dius, et diu que la llei no ho permet. Si no li agrada com ho dius, diu que l’educació no ho permet. Però amb l’intercanvi amb Homs es va superar, va ser quan li va dir: “En aquest diàleg [amb Catalunya] jo puc parlar?”. Jo puc parlar?! El que té tots els micròfons de tots els mitjans, tota la policia, l’exèrcit, l’Agència Tributària, els jutges, els ambaixadors i el Tribunal Constitucional ens pregunta si “jo puc parlar”?