L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El fracàs del Suprem: Alemanya ha anat al fons del problema'

Tot va tan ràpid que és impossible retenir tots els detalls, però avui me n’ha vingut un al cap. Pensava en la notícia “La justícia alemanya només lliurarà Puigdemont a Espanya per malversació, no per rebel·lió”. Des que ahir el tribunal alemany es va pronunciar, hi hem donat mil voltes, i hem sentit moltes bestieses, inclosa aquesta proposta d’algun responsable del PP exigint a Pedro Sánchez que retiri Espanya de l’espai Schengen: és la clàssica pulsió antieuropea de la dreta espanyola acomplexada davant l’Europa democràtica que sempre torna a aflorar quan no li donen la raó a Espanya.

Però quan mires una notícia has de procurar anar més enllà del titular, i el més important de la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein és que ha anat al fons del problema. Al fons del problema.

Què vol dir anar al fons? S’enrecorden del que va passar fa dos mesos? Maig del 2018. La justícia belga rebutja l’extradició de Toni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret per un defecte de forma. L’euroordre de Llarena estava tan mal feta que fins i tot la fiscalia belga va defensar que no es podia tramitar.

I Comín, Puig i Serret van veure com els aixecaven les mesures cautelars a les quals estaven sotmesos.

En aquell moment alguns advocats van opinar que el mateix error de forma que havia detectat la justícia belga es podria produir a la resta d’euroordres, les de Carles Puigdemont a Alemanya i la de Clara Ponsatí a Escòcia. Però ja llavors s’observava que els obstacles que havia plantejat la justícia alemanya per tornar Puigdemont a Espanya eren d’una altra naturalesa, la dels fets que es vol jutjar, i que el tribunal alemany no estava fent menció a possibles errors de procediment.

I, en efecte, quan ha arribat el dia de pronunciar-se, la justícia alemanya no s’ha agafat a cap defecte de forma. Ha anat al fons del problema. I quin és el fons? Decidir si hi va haver rebel·lió o no. El presumpte delicte de rebel·lió és el que ha enviat a la presó preventiva nou polítics i líders socials catalans i els amenaça amb penes de fins a trenta anys de presó. Bé, doncs Alemanya diu que no hi va haver rebel·lió. Punt. Que no n’hi va haver, que els fets que es jutgen no van tenir el grau de violència que la legislació alemanya exigeix per a la comissió del delicte. No ho diu tan sols Alemanya. Ja ho va dir Pedro Sánchez poc abans de convertir-se en president: amb el Codi Penal espanyol a la mà això no era rebel·lió (i per això deia que calia reformar-lo i adaptar-se a les rebel·lions 4.0 del segle XXI). I en no haver-hi rebel·lió, tota la instrucció del jutge Llarena al Tribunal Suprem s’enfonsa com un castell de cartes. El Tribunal Suprem ha perdut la batalla per jutjar Puigdemont per rebel·lió i, en conseqüència, ja no té autoritat moral (no sé si fins i tot legitimitat) per jutjar tota la resta de presos i exiliats polítics. El que farà Llarena i el que passarà amb els presos polítics no ho sabem, però sí que sabem que Alemanya, que és la referència en el dret penal europeu, quan ha anat al fons del problema (no als defectes de forma que hi havia) li ha dit a Espanya que no hi ha rebel·lió. I ara l’estat espanyol ha d’actuar en conseqüència.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.