L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘La desorientació sobiranista més enllà de la investidura’

S’acosten per a Junts per Catalunya i Esquerra uns dies de protagonisme: han de decidir què votaran la setmana que ve en les dues sessions (dimarts i dijous) d’investidura de Pedro Sánchez. Hi ha presos de Junts que estan a favor de l’abstenció perquè temen que unes noves eleccions a Espanya donin la victòria a la dreta nacionalista, però també hi ha noms (Torra, sense anar més lluny) que hi volen votar que ‘no’ perquè es vegi que hi ha conflicte i perquè consideren que ja van donar els vots a Sánchez per fer caure Rajoy i no ha passat res. Esquerra ho ha d’anunciar avui, però tot fa pensar que si Sánchez té els vots assegurats per ser president s’abstindrà en la votació per facilitar la investidura del candidat socialista.

Tots aquests dubtes estratègics tenen un aire desmaiat, reactiu. L’independentisme parlamentari està dividit, s’acaba d’enfrontar públicament pels pactes municipals i a la Diputació de Barcelona, i sap que fa temps que ha fet perdre la il·lusió de la gent. Ara mateix aquella alimentació contínua entre el carrer i les institucions s’ha perdut. La mateixa ANC no sap què fer amb la manifestació de l’Onze de Setembre. Òmnium parla d’exercir l’autodeterminació si hi ha condemna, però no diu com. I el govern de Torra vol donar una resposta a les sentències però no ha decidit quina, mentre la seva acció de govern no es nota gaire, entre altres coses perquè funciona amb pressupostos prorrogats i no sap si tindrà els vots per aprovar els del 2020. I la mateixa CUP està en plena reflexió després dels mals resultats de les municipals.

Mentrestant, Pedro Sánchez juga al límit la carta “o jo o eleccions”. Ja hem explicat aquí que ell voldria pactar amb Ciutadans, més que no pas amb Podem, perquè pactar amb l’esquerra l’allunya del centre, l’espai que deixaria al PP i a Ciutadans justament ara que ha quedat clar que són dretes que pacten amb la ultradreta. La cosa més lamentable és que Sánchez fa servir Catalunya com a excusa i diu que Iglesias no és de fiar perquè parla de “presos polítics” (en realitat, no el vol perquè no se suporten i no se’n refia). Sánchez arriba a caure en la contradicció de dir que Catalunya representa la crisi més gran a què s’enfronta l’Estat (i per això li cal gent fidel al govern) però, lluny d’encapçalar una resposta política, es complau parlant del 155 i de la plenitud de la democràcia espanyola, precisament la setmana en què el CNI ha quedat ben retratat per la seva actuació en els atemptats de Barcelona i el TC acaba d’hiperprotegir el rei de la reprovació parlamentària. En aquestes condicions, el sobiranisme apareix dividit, desorientat i a l’espera d’un altre cop de l’Estat, la sentència, per tornar a reaccionar. Això és el que hi ha.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.