L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘La via eslovena de Torra i el descontentament que creix’

Finalment, la tardor catalana ha acabat sent calenta, i el dia 21 de desembre, just quan s’acabi la tardor, sembla que assolirà el punt d’ebullició amb la celebració del consell de ministres a Barcelona.

Quan molta gent es deia que semblava que no estava passant res, perquè el judici dels presos polítics començarà a finals de gener o a principis de febrer, la temperatura ha anat pujant per acumulació: un any de les presons, les absurdes peticions d’anys de presó de les fiscalies –en línia amb les absurdes qualificacions de rebel·lió i sedició–, la falta d’independència del Tribunal Suprem revelada pel pacte al descobert PSOE/PP, les vagues de fam dels presos i una campanya electoral a Andalusia on tot ha girat sobre Catalunya i que ha acabat amb l’entrada de l’extrema dreta al Parlament andalús. Massa impactes perquè no tinguessin conseqüències.

Per continuar el quadre, aquests dies hem tingut fets i paraules. Entre els fets, les manifestacions de l’extrema dreta a Girona i Terrassa, contestades per grups antifeixistes i CDRS, reprimits pels Mossos. El conseller Buch, assenyalat fins i tot pel president Torra, es compromet revisar què ha passat amb un to que dona entendre que no està d’acord amb l’actuació dels policies. I potser per això, aquest cap de setmana, quan els CDRs han tallat l’AP-7 i han obert les barreres d’una desena de peatges durant l’operació tornada, els Mossos no han intervingut per impedir-ho. De manera que en pocs dies hem tingut el sorprenent quadre del Govern considerant que el consell de ministres del dia 21 és una “provocació” (com va dir Artadi), la contundent actuació dels Mossos al cap de dos dies i la inacció de la policia durant el cap de setmana, dos dies més tard.

I, per sobre dels fets, aquestes paraules que el president Torra diu a Brussel·les, durant l’acte de presentació del Consell per la República: “Els catalans hem perdut la por. No ens fan por. Els eslovens van decidir tirar endavant amb totes les conseqüències per aconseguir-ho. Fem com ells. La via eslovena és la nostra via”. Torra parlava d’Eslovènia perquè venia de ser rebut pel president eslovè.

El resultat d’aquestes paraules és la vicepresidenta Calvo acusant Torra d’atiar una via sagnant, i del govern espanyol en avall acusant-lo d’irresponsabilitat per parlar d’una independència que va acabar amb sang. I el PP demanant el 155 perquè els Mossos no han intervingut en els talls d’autopistes.

Tots aquests esdeveniments obliguen a tornar a treure el navegador per veure per on passa el moment polític i cap on va.

Que el president de Catalunya parli de la via eslovena no s’ha d’exagerar ni es pot menystenir. No es pot menystenir perquè Iugoslàvia va acabar-se com a estat després d’una guerra. I precisament per això els líders independentistes catalans havien evitat curosament no esmentar com a exemple les independències balcàniques. Per exemple, la Via Catalana del 2014 va ser una reproducció de la Via Bàltica. Però, d’altra banda, no s’hi val a exagerar: perquè hi hagi un conflicte armat els dos bàndols han de tenir armes, i no és el cas de Catalunya. Diré més: l’única violència que hem vist fins ara a Catalunya l’ha posat l’estat espanyol, amb la seva brutalitat policial l’1 d’Octubre, sense oblidar la repressió en forma del processament i empresonament dels presos polítics. Si posem la paraula ‘violència’ al debat, l’estat espanyol en sortirà sempre més mal parat, perquè és l’Estat qui té els recursos per fer-la servir i ja hem vist que no ha dubtat quan ha volgut deixar clar qui mana... Que ara hi hagi polítics i mitjans que s’esquincen les vestidures per si Torra invoca la violència torna a ser una hipocresia: aquí, a Catalunya, els cops els ha ordenat l’Estat, i el més greu que han fet més de dos milions de catalans és organitzar un referèndum en imitació dels que van ser possibles al Canadà i al Regne Unit.

Una altra cosa és això d’estar disposats a tot, com si d’aquí al dia 21 i a partir del 21, Catalunya hagués d’entrar en una fase insurreccional. És aquí que el govern de Torra pot veure’s desbordat per la seva pròpia apel·lació als CDR de no afluixar.

En aquest sentit, avui el conseller Comín ha dit a TV3 que la gent hauria de valorar si està disposada a "jugar-se interessos materials molt legítims" i els seus llocs de treball. En això estem, diu el navegador. En un creixent descontentament que tornarà al carrer, i que per lògica anirà a més, perquè el judici i les sentències seran molt difícils d’empassar. En aquest escenari cal mantenir el cap molt fred, sobretot el govern de Catalunya, que torna a enfrontar-se a la quadratura del cercle: és el responsable polític de la policia que ha de garantir l’ordre públic i l’ordenament jurídic espanyol que precisament el Govern vol superar.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.