L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Espanya perpetua el conflicte amb Catalunya'

L’estat espanyol, representat per la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, comet avui un nou i greu error amb Catalunya, continuació de tots els errors que ha comès fins ara, en especial amb els presos polítics. No content amb empresonar-los i mantenir-los empresonats provisionalment durant un any, ara l’Estat els acusa de delictes gravíssims que sap perfectament que no han comès. Que no els han comès ho han dit polítics espanyols, com l’actual president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que no hi veia rebel·lió. Ho ha vist el polític que va redactar el delicte de rebel·lió al Codi Penal del 1995. Ho han vist jutges, magistrats, les justícies de Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Suïssa. Els ho dirà algun dia el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Però l’Estat persisteix en el seu error.

A les darreres hores hem assistit a la discussió sobre si això era rebel·lió, sedició o malversació. A aquesta distinció fins i tot s’hi ha agafat el govern espanyol per demostrar alguna cosa semblant a bona voluntat. La discussió és tècnica, però no salva ningú i molt menys el govern de Sánchez del fons: la violència que exigeix el tipus penal de rebel·lió o el tumult de què parla la sedició no es produeix en els fets que seran jutjats. L’aniversari de l’efemèride d’avui concerneix Junqueras i Forn.

Avui fa un any que són a la presó. A la vista de les acusacions, fem nostres les paraules de Junqueras: “Deixaran ferides i haurem d’aprendre a viure sense rancúnia”, perquè certament les acusacions, com tot el procés judicial, conviden a la rancúnia. Com ha dit Junqueras en declaracions per escrit en les últimes hores, el procediment judicial obert contra ell i la resta representa “la voluntat d’escenificar un escarment a tota la població catalana” i la “set de venjança”. Set de venjança, sí, perquè els 18 encausats seran jutjats per la manifestació del 20 de setembre, per l’1 d’Octubre i els seus preparatius, per la declaració del 27 d’octubre. Considerar que hi ha hagut violència en manifestar-se, en votar, en fer una declaració al Parlament és usar la llei de manera esbiaixada.

Les acusacions d’avui són un nou i greu error que algun dia, d’aquí uns anys, un dirigent espanyol, assegut a la seva butaca en un documental, dirà que lamenta. Perquè les acusacions d’avui acabaran sent, amb tota probabilitat, les condemnes de demà, condemnes d’anys de presó, de molts anys de presó. I seran unes condemnes intolerables que ens tensionaran encara més com a societat i aprofundiran en la idea que, amb Espanya, Catalunya no hi té res a fer.

Les acusacions d’avui i les condemnes de demà perpetuen el cercle viciós: si per a una gran majoria d’espanyols és una ofensa gravíssima que una part del país es declari independent, i aquesta gran majoria reclama la protecció de l’Estat per impedir-ho, i la forma d’impedir-ho és la violència policial primer i una interpretació política del Codi Penal després, la part que se’n vol anar, o que vol ser consultada sobre si se’n vol anar, encara tindrà més ganes de marxar, perquè l’Estat està dient que si no pot convèncer una part important dels catalans que han de continuar sent espanyols farà que ho siguin a la força. Avui, l’estat espanyol, i amb ell Espanya, està perpetuant el conflicte amb Catalunya. Al segle XXI, al món desenvolupat, els conflictes no es resolen així, sinó fent política i, finalment, votant.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.