L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Felipe i Aznar posen subtítols a l’Estat’

El dia abans de la reunió de la taula a Madrid, un dels negociadors catalans a Madrid em va explicar que la banda catalana va conjurar-se, els dies abans de la reunió, per no anar a Madrid i oferir una imatge de divisió davant els interlocutors espanyols. I mirin què explica avui El País en una columna titulada “Com va ser la taula de negociació?”: “Diversos ministres coincideixen que tothom es va quedar molt sorprès al comprovar que no hi havia diferències importants entre JxCat i Esquerra, encara que són molt conegudes”. I explica que tant Torra com Aragonès van frenar el govern espanyol en la seva intenció de convertir la taula en una bilateral per parlar de diners i de trens. Que la part catalana va parlar, amb una sola veu, de referèndum i amnistia.

Esclar que avui, Aragonès ha anat a TV3 i ha criticat que JxCat no votés a favor d'augmentar el sostre de despesa, al Congrés.

Però el cas és que la taula es va reunir, i els dipositaris d’una autoatribuïda consciència pàtria espanyola s’ho han pres molt malament. Parlo de Felipe González i José Maria Aznar. Pels més joves, González va ser president del govern socialista entre el 1982 i el 1996. I Aznar el va succeir, entre el 96 i el 2004. No es podien veure. González menyspreava Aznar i Aznar detestava González. Però amb Catalunya (i amb els negocis de l’establishment i amb la Corona) van bastant d’acord. I ahir van parlar, junts. El missatge només un: Espanya no permetrà ni referèndum d’independència ni amnistia. Ho van dir a la seva manera. González fent veure que la taula no tenia importància: Ell votaria que no, i els espanyols, quan la premsa d’estat es posi en marxa, també votaran que no. Caram si tenia importància la taula. I Aznar va fer veure que la taula era el final d’Espanya tal com la coneixem.

Prenguin-se aquestes intervencions com la resposta oficiosa de l’Estat a la taula i la sortida negociada amb Catalunya. No volen el reconeixement de l’altre, no volen el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. Això és el que pensa l’Espanya que escriu el BOE alternativament (PP i PSOE). Sánchez i Iglesias s'enfronten (si és que tenen valor per enfrontar-s’hi) a això. Quina barra, per cert, Aznar: parlar de lleialtat constitucional, quan el PP no va parar fins a carregar-se un Estatut que sortia del Parlament de Catalunya amb el 90% de suports. Parlar de reunir-se dos governs, ell que va reunir-se amb ETA (i va fer ben fet), però amb ETA, que matava. Ell, que va pactar amb Pujol més diners per a Catalunya, el final del servei militar i la retirada de la Guàrdia Civil de les carreteres catalanes. Aquí els tenen, lamentant el trencament dels consensos, com si, Aznar especialment, no s’hagués dedicat bàsicament a construir una Espanya irrespirable, com si poguessin, cap dels dos, ser la consciència moral de res que pugui ajudar a construir un futur millor.

Bon cap de setmana, bon cap de setmana a Perpinyà, aprofitem el 29 de febrer i llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.