L’anàlisi d’Antoni Bassas: 'La Fiscalia de Sánchez: d'extradir Puigdemont a no fer nosa al diàleg'

Donin-me només un moment per remarcar la importància política i humana del fet que ahir, 13 de gener del 2020, Carles Puigdemont i Toni Comín s'asseguessin, per fi, als escons del Parlament Europeu. Només una enorme fusta política, un convenciment blindat a prova de la incertesa que significa viure a l'exili sense saber què t'espera el dia de demà, una força interior filla de mil obstacles i disgustos, inclosos uns dies a la presó i més de dos lluny de casa i, naturalment, el vot de més d'un milió d'electors, expliquen que el president i el conseller continuïn sent la veu de l'independentisme català a Europa. Avui Carles Puigdemont ja ha intervingut al ple per demanar la fi de la repressió i el dret a l'autodeterminació.

Els obstacles per a ell continuen. La justícia espanyola ja ha enviat el suplicatori per poder-los jutjar a Espanya. I, tot i així, Puigdemont ja ha dit que podria anar a finals de febrer a Lledoners a veure els presos polítics. No sé de quina manera legal podria Espanya impedir que dos eurodiputats amb immunitat poguessin entrar i sortir d'Espanya lliurement. Ahir fins i tot l'eurodiputat de Ciutadans Luis Garicano es va trobar atrapat. Estava assegurant que la justícia espanyola i l'europea són el mateix quan li van fer la pregunta directa: però pot venir o no pot venir Puigdemont? "Sí, si la immunitat es reconegués, sí".

Però si una lliçó hem après en aquests anys és que el poder judicial ha decidit ser el braç de l'Estat que defensi la unitat d'Espanya, el primer i més important que corre a obeir l'ordre del rei de l'"A por ellos!" fins i tot per sobre dels principis democràtics més bàsics, entre els quals la separació de poders.

Mirin, han sentit que Pedro Sánchez vol anar cap al diàleg, que s'ha quedat el tema de Catalunya per portar-lo personalment. En el debat d'investidura fins i tot va parlar d'acabar amb la judicialització del problema de Catalunya, unes paraules que van ser rebudes amb gran escàndol. Per qui? Per la gran judicialitzadora del cas català, la dreta espanyola. Concretament avui hi està havent un incendi polític d'enormes dimensions a la cuina del poder judicial: Pedro Sánchez vol nomenar al consell de ministres d'avui la fins ahir ministra de Justícia, Dolores Delgado, com a fiscal general de l'Estat. Observin com ha estat rebuda aquesta intenció de Sánchez:

“Sánchez exhibeix el seu poder sobre els fiscals per complir amb Esquerra Republicana de Catalunya”

“Els fiscals denuncien la designació de Delgado. “Ens volen lligar de mans en el Procés”.

Catalunya s'ha convertit en la raó de viure de l'oposició i, com que no té l'executiu, allà on no arribi el legislatiu arribarà el judicial.

Per tant, quan Pedro Sánchez diu que vol acabar amb la judicialització, en el fons el que està dient és que vol assegurar la separació de poders, perquè a Espanya no es pugui guanyar als despatxos el que s'ha perdut a les urnes.

Pensin davant de què estem: els fiscals van acusar de rebel·lió tant sí com no, contra tota evidència que l'octubre del 2017 no es va fer cap rebel·lió, afinant un informe de la Guàrdia Civil ple de mirades d'odi. A la Fiscalia tenen la impressió que els presos polítics se'ls han escapat. Si Pedro Sánchez vol tenir la iniciativa política a Catalunya, ha de limitar els excessos dels salvadors togats de l'Estat.

Consti que el PSOE és corresponsable d'aquesta situació. El mateix Sánchez va prometre en campanya que portaria Puigdemont extradit. La judicialització era el missatge. Ara bé, com són les eleccions democràtiques! Llavors deia: "De qui depèn la Fiscalia?" per posar-la al servei de l'extradició de Puigdemont. Avui vol que depengui d'ell mateix perquè la justícia no faci nosa al diàleg del govern espanyol sorgit de les urnes.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.