L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Miquel, que se’t veu el llautó: vols els vots de Ciutadans’

Dijous de la setmana passada el PSC va deixar anar la notícia: al congrés del partit del mes que ve proposarà flexibilitzar la immersió lingüística. Des d’aleshores, i ja han passat quatre dies, els socialistes han sigut incapaços d’explicar què volen dir i, sobretot, què és exactament el que proposen de diferent respecte al model actual. Això ens porta a pensar (he de dir-ho, a nosaltres i a tothom) que la preocupació principal del PSC no són ni les llengües ni l’ensenyament sinó quedar-se amb els vots de Ciutadans, que van néixer per anar contra l’ensenyament en català a les escoles.

La notícia és important perquè el PSC no només ha format part del consens parlamentari que va fer del català la llengua vehicular a l’ensenyament, sinó que alguns dels principals promotors de la immersió, com la pedagoga Marta Mata, eren del PSC.

Què volien dir els socialistes catalans amb “flexibilitzar”? No estava gaire clar. Ahir Xavi Bundó, de RAC1, l'hi va preguntar a Miquel Iceta: “En alguns entorns de l’àrea metropolitana de Barcelona falta català a l’escola. El castellà no té problemes [a Catalunya], però té marge de millora. Quan jo dic si algú necessita més català, li donarem, si algú necessita més castellà, li donarem, i si tots necessiten més anglès els hi donarem. Això és un problema. A mi de vegades em fa un pèl de basarda”.

I en algun moment de l’entrevista, Iceta diu, textualment: “No acabarem amb la immersió”.

Han sentit, com jo, que Iceta diu que “en alguns entorns de l’àrea metropolitana de Barcelona falta català a l’escola”. Perfecte, podríem titular l’entrevista dient “El PSC creu que els alumnes de l’entorn de Barcelona necessiten més català”. Estem absolutament d’acord. Però, vaja, ell diu d’equilibrar. Diu que el castellà no té problemes. Per tant, un altre titular de l’entrevista podria ser: “Miquel Iceta diu que el castellà no té problemes a Catalunya”. Però quan li pregunten on cal més castellà, cita unes declaracions d’Ernest Maragall de fa 13 anys, quan era conseller d’Ensenyament, parlant d’uns nens d’Olot.

Notin, per tant, que quan els socialistes volen explicar què proposen, diuen que adaptar l’ensenyament de les llengües a la realitat de cada centre. Però això ja es fa ara. I quan Iceta vol explicar com ho faran no sap explicar-ho gaire bé.

Per això, la segona part de l’intent d’explicació socialista és que “l’independentisme ha instrumentalitzat el català associant-lo amb la seva causa i ha posat en risc el pacte de convivència en matèria lingüística”. Vejam, hem explicat moltes vegades que l’independentisme és la resposta d’una part molt important de la societat que percep com una amenaça per a la seva supervivència ser part del projecte espanyol. És normal que el primer que el sobiranisme vulgui salvar és la llengua. I això s’ha fet defensant els mestres de les acusacions d’adoctrinament. Per tant, si algú ha jugat constantment a manipular les llengües i a atiar l’enfrontament que no existeix, és el nacionalisme espanyol.

Mirin, el senyor Iceta, que és un polític llest, massa tàctic però llest, sap perfectament quina és la realitat lingüística a Catalunya: el català està en minoria social, demogràfica i legal.

Aleshores per què es fica en aquest jardí? Perquè, si s’hi fixen, més enllà de la notícia que el PSC surt del consens, no afegeix gran cosa, més enllà d’un atac als independentistes. Si fins i tot diu que posaran més català a l’àrea metropolitana i que el problema és l’anglès. Per què barreja tantes coses, Iceta?

No cal gratar gaire a fons per veure com el PSC ha decidit sortir a totes a la caça i captura dels vots de Ciutadans. A les eleccions del 21-D del 2017, fa dos anys, Arrimadas va guanyar amb més d’1 milió cent mil vots. Què fa el PSC per aconseguir-los? Dir alguna cosa sobre la llengua. Sap que això pot sonar bé, pot sonar a muralla contra l’independentisme, sobretot ara que el PSOE potser acabarà pactant amb Esquerra la investidura de Sánchez.

La jugada d’Iceta s’entén des del punt de vista electoral. Però precisament per això és tan pobra, tan trista, tan de curta volada, tan impròpia d’un polític al qual els seus adversaris reconeixen capacitat d’iniciativa i pensament propi. Miquel, com se’t veu el llautó: vols els vots de Ciutadans.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.