L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L’Estatut és pantalla passada, president Sánchez'

Pedro Sánchez va anar ahir al Congrés a explicar els seus plans de govern i quan va parlar de Catalunya va fer una proposta: “A Catalunya caldrà votar un acord”. No va especificar quina mena d’acord, però el va insinuar quan va dir a Joan Tardà: “Catalunya té un Estatut que no es va votar i la crisi de Catalunya només es resoldrà votant. El que nosaltres volem votar és un acord i vostès pretenen votar una ruptura”.

O sigui, que a Catalunya ja tenim dues ofertes d’Espanya. L’oferta del PP i de Ciutadans de repressió, i la del PSOE de votar un Estatut.

Sánchez ha fet servir les paraules màgiques: “A Catalunya caldrà votar”. I de votar un Estatut en diu “votar un acord”, que és el concepte que fa anys que fa servir Miquel Iceta. El sobiranisme hi pot respondre que també vol un acord, però per fer un referèndum d’independència.

Una vegada més, la millor cosa del Sánchez president (del que ja no diu que Torra és racista ni el sobiranisme supremacista) és que no és Rajoy. Que està disposat a seure al voltant d’una taula per trobar una sortida política a la demanda democràtica catalana de votar.

El problema és doble: que no té acord suficient per fer-ho a Espanya i que fa curt, molt curt.

En primer lloc perquè imaginem per un moment que el Parlament de Catalunya torna a redactar un Estatut, l’envia a Madrid, Madrid el reforma (és a dir, el retalla) i el torna a enviar a Catalunya perquè el votem. ¿Creuen que amb el PP i Ciutadans (i una part del PSOE) en mode “¡A por ellos!” aconseguirien un Estatut millor que el que tenim?

I fa curt perquè és una pantalla passada. Concretament, es va superar ja fa dotze anys, el 2006, quan vam votar l’actual Estatut que després es va carregar el Tribunal Constitucional. És a dir, agafant-nos a les paraules de Sánchez, Catalunya ja va votar el seu acord i li van acabar llançant a la cara des d’un despatx fosc del TC després d’una conspiració que va durar quatre anys. Pretendre que els sis anys de mobilitzacions que hi ha hagut a Catalunya des del 2012, que el 9-N, que l’1 d’octubre, que el 3 d’octubre, que el 27 d’octubre, que les presons i els exilis, que el 21-D s’acaben amb un Estatut, és poc realista, per dir-ho suaument. Perquè tot allò a què aspira una majoria de la societat catalana no tindria el suport de les Corts espanyoles. I no és que Espanya no acceptés un referèndum. Ja ho va dir ahir el tal Hernando, del PP: “Espanya com una nació de nacions és una aberració”. O Rivera: “Fer equidistància entre els colpistes i els demòcrates és indecent”. En aquest punt som ara.

En aquest punt i amb un policia que avui deu haver anat a treballar a la comissaria de la Verneda, després d’haver agredit un periodista al crit de “Viva Franco!”

Està bé que Sánchez digui que Catalunya haurà de votar. Que acostumi els cors i els caps dels espanyols a entendre la naturalesa democràtica del problema està bé. Però si l’oferta és un Estatut, la resposta és que això ja és una pantalla passada.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.