L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Nissan i la frivolitat política'
En un món tan dur amb els drets socials dels treballadors la política no pot consistir en un joc frívol, perquè pateix la gent i perquè acaba patint la democràcia: allà on la indústria marxa, la ultradreta pesca
El tancament de les tres plantes de Nissan a Catalunya és com la cua d’un huracà, que arriba quan tot està devastat i encara estàs recuperant cossos entre la runa, i encara fa més morts i més destrosses.
Enmig de la pandèmia, ara això.
Si obrim el focus i mirem el món, hem de saber que això que ahir va passar a Catalunya avui està passant a França.
Renault ha anunciat aquest matí la supressió de prop de 15.000 llocs de treball al món, dels quals 4.600 a casa, a França. 4.600 és aproximadament el 10% de la plantilla de Renault a França. Doncs se’n van al carrer. Són mesures dins un pla d’estalvis de 2.000 milions d’euros en tres anys. Renault ha anunciat que no augmentarà la capacitat de fabricar a les plantes del Marroc i de Romania i que ajustarà la capacitat de producció de Rússia. L’estat francès és el primer accionista del grup, amb un 15% del capital.
Precisament, Renault és en una aliança amb Nissan i Mitsubishi, i es pretén que sigui la marca francesa la referència del grup a Europa, i no pas Nissan.
Què li passa al sector de l'automòbil? Que produeix més que no pas ven, per diverses raons. La contaminació, el canvi climàtic i el cotxe elèctric ja li jugaven en contra. Si hi afegim el tancament de l'economia a causa del covid-19, estem davant d’una tempesta perfecta.
Si tanquem una mica el focus i parlem de Nissan, hem assistit a l’anunci de Pedro Sánchez
assegurant fa quatre mesos a Davos que els llocs de treball de Nissan no estaven en perill. O el van enganyar o va fer un anunci tranquil·litzador però sense cap base. Totes dues respostes el deixen malament.
El cas és que ni els esforços del govern espanyol ni els de la Generalitat han dissuadit els japonesos i els francesos de tancar les plantes de Nissan a Catalunya.
3.300 treballadors al carrer i uns quants milers més d’empreses que treballaven per a Nissan també: és un cop econòmic i social devastador.
Mentre veiem quines possibilitats té l’anunci de governs i sindicats de no donar les plantes per tancades ni tots els llocs de treball per perduts, anotem que en un món com aquest, la política, l’audàcia, la capacitat de convèncer i de fer-se respectar són fonamentals.
I Espanya i Catalunya les han perdut de fa temps. En part pels seus conflictes polítics interns. Per conflictes interns no vull dir el moviment independentista. El Procés va saltar a les teles de tot el món el dia que l’estat espanyol hi va respondre amb violència policial i suspensió de l’autonomia, quan va demostrar que no era capaç de dialogar políticament amb la seva nació interna més important per a la seva estabilitat política i viabilitat econòmica.
Potser els mercats i les empreses ja comencen a estar acostumades a descomptar un plus d’inestabilitat política, perquè amb molt poques excepcions no hi ha cap país important que no tingui populismes, desigualtats, pobresa i dificultats per mantenir l’autoritat de l’estat sobre una societat baquetejada. Però en un món tan dur amb els drets socials dels treballadors, la política no pot consistir en un joc frívol i divisiu. Per frivolitat entenc l’assenyalament de l’altre com el maligne, el blindar-se en les certeses ideològiques i anar buscant el minut de glòria a les notícies i a les xarxes a base de qui la diu més grossa. No es pot ser frívol quan pateix la gent, perquè acaba patint la democràcia: allà on la indústria marxa, la ultradreta pesca.
El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.