L’anàlisi d’Antoni Bassas: ’Paluzie i els incidents, Calvo i les amenaces’

Elisenda Paluzie va dir ahir a TV3 que els disturbis d’aquests dies “fan visible el conflicte” i que “són aquests incidents els que aconsegueixen que sortim a la premsa internacional d’una manera continuada”. Aquestes declaracions són un error polític de la presidenta de l’ANC, perquè ha donat un pretext per a vincular l’independentisme amb la violència. Ja s’ho sentirà a dir, això.

Ja sé que als aparells de l’estat no els calen pretextos per fabricar relats, però ara la tenen agafada per les seves paraules. Paraules que són una obvietat: un sol contenidor cremat pot anar més al principi d’un telenotícies que una manifestació multitudinària. De fet, si l’1 d’octubre va fer la volta al món no va ser tant pel miracle de les urnes i els 2,3 milions de persones votant com per la violència policial d’aquell dia, que el món civilitzat no s’explicava. Per tant, Paluzie no ha descobert res. Sí, els incidents et donen notorietat.

Per cert, la notorietat on l’estat se sent més còmode. Avui l’historiador Joan B. Culla diu en un article a les pàgines de l’ARA que “en una mutació desitjosa d’adaptar-se al segle XXI, l’Espanya oficial ha transferit als cossos policials de l’Estat la missió que, durant dos segles, havia atribuït als militars: la de preservar no pas l’ordre públic, sinó l’statu quo polític, el poder establert”.

Però el mateix Culla conclou que un estat que es pensa que s’estarà còmodament assegut sobre les porres de la policia, a la llarga, s’equivoca. Igual que crec que és un error pensar que tota la resposta a la sentència ha de recaure sobre l’acció al carrer. Cal fer política. Cal no perdre de vista que la setmana que ve hi ha eleccions i que el resultat d’unes eleccions no s’esvaeix com les flames d’un contenidor, sinó que dibuixa el terreny de joc on es farà política durant uns quants anys.

Entre altres coses, perquè l’estat no només descansarà sobre les porres. També farà política.

Mirin, mentre a Catalunya discutim sobre incidents, a Madrid es preparen per desencadenar una gran ofensiva, una gran ofensiva política per guanyar l’hegemonia cultural a Catalunya. I qui a les últimes hores ho ha advertit d’una manera més clara és Pablo Iglesias: "Ahir vam sentir la 'parida' de la campanya «la violència a Catalunya ha tingut més impacte que al País Basc». I no ho va dir Abascal, ni Rivera, ni Casado... Ho va dir Grande-Marlaska. I Grande-Marlaska no és idiota, és un home molt intel·ligent que sap perfectament què està dient. I en dir això, està construint una excusa que li permet pactar amb el Partit Popular."

Saben qui va parlar, també ahir, d’un probable acord PSOE-PP? La cap de llista per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo: "Aquesta possibilitat de col·laboració necessàriament passa per l'acceptació socialista del llibre blanc per Catalunya. El que diem és que aquest llibre blanc per Catalunya, la democràcia per Catalunya i la llibertat dels catalans, és absolutament innegociable."

Saben què proposa aquest llibre blanc que es va presentar dijous? Crear una xarxa paral·lela d’escoles en castellà; incentivar econòmicament venir a treballar a Catalunya; promoure candidatures que el PP en diu “constitucionalistes” a tot arreu, Barça inclòs; invertir massivament en mitjans de comunicació...

L’Estat espanyol farà de qualsevol batalla política o judicial amb Catalunya una victòria. Mirin, aquest matí, la justícia belga ha ajornat fins al 16 de desembre la vista sobre l’extradició de l’expresident Puigdemont. Minuts abans de saber-se la decisió (que era bastant probable), la vicepresidenta espanyola, Calvo, ha amenaçat Bèlgica si al final Puigdemont no és extradit a Espanya.

Calvo: “Des del govern espanyol no entendrem que l’estat belga no entregui els fugats de la justícia espanyola. Perquè interpretarem que no és respectable que a una democràcia pleníssima com l'espanyola se li negui, després de sortir la sentència del Tribunal Suprem, l’entrega per la igualtat davant la justícia de tots els que són allà. Arribat aquest moment, prendrem les nostres decisions perquè no ho entendríem.”

A Espanya, Puigdemont ha estat presentat com l’enemic públic número u. Per això el govern de Pedro Sánchez amenaça el de Bèlgica, un estat membre de la Unió Europea. És l’honor ferit de la democràcia pleníssima. No cal dir res més. O potser sí: que, contra això, també cal fer política.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.