L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El president Pujol contesta al PSC sobre la llengua’

Aquest cap de setmana el PSC celebra el congrés del partit, un congrés del qual parlem aquests dies perquè s’hi votarà una proposta per “flexibilitzar” el sistema d’ensenyament.

D’això ja en vam parlar: el PSC vol quedar-se amb els vots de Ciutadans, que va néixer per anar contra l’ensenyament en català a les escoles. No és que el PSC digui el mateix que Ciutadans, es limita a fer soroll, a dir “alguna cosa” sobre la llengua. És una jugada electoral. Perquè, després, quan entres en el que Miquel Iceta n’ha dit fins ara, resulta que ha dit que “la immersió no es toca”, i que allà on cal més català, cal posar més català. Doncs ja som al cap del carrer, perquè el senyor Iceta sap perfectament que el català és la llengua en minoria a Catalunya.

Algú pot preguntar-se quina importància té el que digui un partit, encara que sigui tan important com el PSC. Té importància perquè es depenja del consens que els mateixos socialistes catalans van ajudar a crear al voltant de l’ensenyament en català.

La qüestió ha sigut prou important perquè algú que normalment no intervé gaire o gens en els debats de l’actualitat, hagi sortit a parlar-ne en públic. Em refereixo al president Jordi Pujol.

A la seva web de l’Associació Serviol, Pujol hi acaba de penjar un escrit titulat en castellà:

“Lo distintivo vuestro es la lengua”. Explica que aquesta frase l'hi va dir fa 41 anys un ministre de Suárez, de la UCD, Joaquín Garrigues, que li va dir que la situació política a Espanya era molt difícil (ho era, ETA matava, la ultradreta matava, l’exèrcit i la policia eren gairebé els mateixos que amb Franco) i que demanava responsabilitat a Catalunya i al País Basc, a canvi de dos elements: al País Basc, el concert, i a Catalunya, la llengua, el català. Madrid considerava que el concert tenia prou arrels històriques per poder-lo defensar, arrels que Catalunya no tenia, a part que el pes de l’economia catalana a Espanya era molt més gran i l’economia espanyola no es podia quedar sense l’esforç fiscal de Catalunya, però Garrigues li va dir: “En cambio, lo distintivo vuestro, lo que más os da personalidad propia, es la lengua. Es decir, entendemos que el hecho más irrenunciable para el País Vasco es el concierto, y para Cataluña, la lengua”.

Remarca Pujol que el concert era per al País Basc un element central i irreversible. I que quan algun partit espanyol l’ha volgut retallar o suprimir n’ha sortit escaldat. I per això conclou, el que va ser president durant 23 anys:

“En això no només els partits sobiranistes sinó totes les entitats polítiques, socials, sindicals i culturals de Catalunya haurien d’oposar-s’hi. Perquè –com el concert per al País Basc– toquen una part molt essencial de la personalitat de Catalunya, que pot afectar perillosament les bases del viure col·lectiu”.

Dit d’una altra manera, no hi ha cap país del món que permeti que la seva llengua reculi a l’ensenyament, o que sigui objecte de negociació partidista. I menys, quan està en minoria demogràfica, econòmica, mediàtica, social i legal.

Algú sortirà a dir “En Pujol que calli”. Els asseguro que el primer que sap que és millor que calli és ell. Pujol sap que està absolutament cremat, polvoritzat, desintegrat per les revelacions sobre els diners de la seva família. Sap que així que obri la boca per res, tornarà a tirar sal a la ferida de la seva reputació, que no es tancarà fins d’aquí unes quantes dècades. Pujol té avui 89 anys, camina coix, sordeja i fa els catúfols que fan les persones grans. Però en la qüestió de la llengua, no perd la memòria. Els catalans no haurien de deixar que ningú faci propostes electoralistes amb un element tan essencial de la llengua, igual, almenys, que els bascos no es deixen tocar el concert.

Llibertat per als empresonats, els processats, els exiliats, i que tinguem un bon dia.