L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El problema de Catalunya viatja a Madrid per ser jutjat’
"L’Estat ha triat una sala recarregada, carregosa, gens moderna. Fa poc van retirar-ne un santcrist que hi havia penjat a la paret, que havia tallat un pres republicà a la presó, als anys quaranta. “Per restaurar-lo”, van dir. El lloc que l’Estat creu que és el millor per tractar el problema que fa segles que té amb Catalunya, i quan el problema es fa gros, millor jutjar-lo i, si pot ser, condemnar-lo, que negociar-lo"
Els presos polítics ja no són a Catalunya. A bord d’un autocar de la Guàrdia Civil i enmig d’un dispositiu de trasllat i vigilància curosament preparat, que ha inclòs helicòpters per seguir la comitiva policial des de l’aire, avui és el dia del seu trasllat a dues presons de la província de Madrid per seure com a acusats al judici, que encara no té data d’inici, però que, com a molt tard, sembla que començaria dimarts que ve no l’altre, el dia 12.
O sigui que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull i Raül Romeva fan avui un viatge tan esperat com dolorós.
A quarts de set ja hi havia gent a les portes de les presons per dir adeu als presos. Plovia, els vehicles circulaven lentament, tot plegat tenia un aire trist, de comiat indesitjat i inevitable. Els familiars i els advocats han repetit aquests dies que els presos tenen ganes que comenci el judici d’una vegada per poder-se explicar i desmuntar les acusacions de violència.
Tot el que podíem dir sobre aquest judici ha estat dit, la prèvia s’està fent eterna, però no per això cal deixar de repetir que la presó preventiva a què han estat sotmesos ha tingut més d’escarment que de justícia, i que el fet que no estiguin en llibertat tan vigilada com calgui va contra el seu dret de defensa, perquè no s’enfrontaran al judici en les millors condicions.
Primer, el trasllat. Canviar un pres de presó és com canviar algú de casa. Cada presó presó és un món. És més, cada mòdul dins la presó és un món amb les seves normes internes. Però és que aquest no és un judici més, per la importància i per la durada. Potser no s’acaba fins a mitjans de maig. I, per tant, durant tres mesos hauran de llevar-se cada dia a les sis del matí, fer un trajecte de més de mitja hora per entrar a Madrid, passar-se el dia al Tribunal Suprem, amb temps i espai limitat per poder comentar el desenvolupament del judici amb els advocats, tornar a la presó a la nit, quan potser els espera el sopar reescalfat que han servit hores abans als presos. Quan l’altre dia la fiscal general deia que el judici es transmet per televisió i que quina transparència més vols, la resposta és que la transparència és molt més que posar càmeres en una sala. Les càmeres són un mínim, però, en canvi, ¿qui ensenya una instrucció plena d’irregularitats, un relat judicial obsessionat en trobar violència on no n’hi va haver, una presó preventiva de 15 mesos, uns presos anant i venint cada dia de la presó durant mesos? Quan diuen “el judici serà impecable” volen dir que, aquest cop, la policia no emmanillarà presos polítics, no els vexarà conduint-los a tota velocitat per marejar-los o farà bromes homòfobes contra ells, i que el jutge deixarà parlar les defenses. Sí, esclar, amb això ja hi comptem. Però això sol no fa un judici impecable. Comença tacat perquè és l’Estat contra els presos que avui han marxat i els altres encausats, en llibertat, té els jutges en el paper de salvadors de la unitat d’Espanya i el govern espanyol en el paper de propagandista, i es fa molt difícil pensar que aquest tribunal és imparcial. Ara s’esforçarà a semblar-ho perquè tenen por que algun dia el Tribunal Europeu de Drets Humans pugui dir que el judici no va ser just.
L’Estat ha triat la sala més solemne del Suprem per celebrar-hi el judici més important de la història recent d’Espanya i un dels més importants d’Europa. Ha triat una sala recarregada, carregosa, gens moderna. Fa poc van retirar-ne un santcrist que hi havia penjat a la paret, que havia tallat un pres republicà a la presó, als anys quaranta. “Per restaurar-lo”, van dir. És la sala d’un retorn al passat. El saló de plens del Suprem, el lloc que l’Estat creu que és el millor per tractar el problema que fa segles que té amb Catalunya, i quan el problema es fa gros, millor jutjar-lo i, si pot ser, condemnar-lo, que negociar-lo.
Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.