L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Puigdemont, Borrell, Arrimadas i l’hegemonia de l’independentisme'

La setmana comença amb:

-l’estat espanyol paint que no podrà jutjar Puigdemont per rebel·lió (i si no el pot jutjar per rebel·lió a ell, ¿com podrà jutjar per rebel·lió els altres?),

-i amb Llarena paint si retira l’euroordre i no vol Puigdemont només per malversació (de fet, Ernesto Ekaizer està donant per fet que Llarena renunciarà a l’entrega de Puigdemont només per malversació).

La setmana també comença amb el Financial Times demanant a Espanya, en un editorial titulat “Una llum d’esperança per al futur de Catalunya”, que atorgui més autonomia política i més poder financer a Catalunya en un Estat reformat, a partir de l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa, amb un aire més dialogant.

Hem dit moltes vegades que tot el que ha passat a Catalunya els últims mesos, des de l’1 d’octubre fins als presos i exiliats, no pot ser en va, i que ha d’acabar donant els seus fruits polítics. La resposta de més repressió, del PP i de Ciutadans, no és la resposta bona, però ho intentaran. Fins i tot el ministre Borrell ha de moderar el to, ha de dir que ell no va parlar de “desinfectar” la societat catalana(ja n’hi ha prou, esclar que ho va dir!), ha d’afirmar que els referèndums són divisius (com si la vida no fos divisiva en si mateixa, com si no ho fossin les eleccions que fem a la vida, incloses les eleccions entre partits). En el fons de la reticència de Borrell al referèndum hi ha la por de perdre’l pel que ell en diu “hegemonia” de l’independentisme (que reconeix) a la societat catalana. L’Estat mira Catalunya amb una preocupació de fons: ¿com és possible que s’hagi creat un estat de consciència tan favorable a la independència? ¿Com és possible que l’1 d’octubre hi hagués dos milions de persones disposades a defensar les urnes? La seva resposta favorita és que això és culpa dels mitjans, TV3, Catalunya Ràdio, RAC1 o l’ARA. Però que sigui la resposta favorita no vol dir que sigui la bona, només vol dir que és la més fàcil. Per això ens voldrien tancar o controlar. Aquests mitjans han mantingut la idea de nació (com passa a tot el món, els mitjans renoven diàriament l’existència d’una comunitat lingüística, política, nacional…), però que aquests mitjans catalans hagin mantingut la nació no vol dir que se l’hagin inventat, la nació ja existia abans i és a tot arreu. És cor i és cap alhora. I això, el senyor Borrell, ho sap però ho calla.

La setmana comença amb un èxit considerable de la manifestació pels presos i exiliats de dissabte. Aplegar més de cent mil persones un dissabte a la tarda de juliol no és a l’abast de gaires moviments polítics. I l’independentisme busca la seva estratègia política: avui Puigdemont i Torra presentaran un nou partit o moviment.

Mentrestant, la setmana comença amb Arrimadas intentant sortir a les teles i ràdios per aprofitar-se de la seva passejada provocativa pels carrers de Canet de Mar, dissabte passat. Una cap de l’oposició no es pot passejar pels carrers a la recerca de la xiulada per després anar dient que se la discrimina, o que hi ha “apartheid”, com va dir Soraya la setmana passada. Això és molt vell (ja ho feia Alberto Fernández Díaz, del PP) i converteix Ciutadans en el partit de la tensió, incapaços d’acordar res.

Així ha començat la setmana, i no ha començat malament.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.