L’anàlisi d’Antoni Bassas: 'Què hi ha d’haver, si no hi ha unitat'

"Almenys, si no volen regalar la victòria a tercers partits, que entenguin l’impacte entre la gent de tot el que hem viscut, que no facin una campanya en termes d’acusacions entre els uns i els altres, perquè això deixaria molta gent a casa, en l’abstenció, sense ganes de votar ningú"

28/01/2019
3 min

Aquest cap de setmana s’ha constituït la Crida Nacional, l’associació promoguda per Puigdemont i presidida per Jordi Sànchez. Jurídicament és una associació, però, també, sota aquest nom ha registrat un partit polític per fer-lo servir, si cal, ha declarat a l’ARA el nou secretari general de la Crida, Toni Morral. En aquesta entrevista, quan Núria Orriols i Gerard Pruna pregunten al secretari general pels plans de futur, Morral contesta que han nascut “per forjar la unitat”. Quan parla de les eleccions municipals a Barcelona diu que “és una llàstima que no hi hagi candidatura unitària forta” i que “potser el nostre paper ha de ser ajudar a fer que hi hagi una taula perquè la gent parli i crear les condicions perquè hi hagi diàleg”. Unitat de qui? “Nosaltres volem organitzar aquest espai de la gent que va votar l’1-O”.

Si ens atenim al nom de la nova organització, la Crida ha tingut un ressò més aviat escàs, o en tot cas limitat entre els heterogenis seguidors de Puigdemont, molts del món postconvergent però no només (el president de la Crida, Sànchez, i el secretari general, Morral, venen d’Iniciativa), perquè quan durant tot el cap de setmana la Crida ha demanat a Esquerra presentar una candidatura independentista unitària a Barcelona, Ernest Maragall ha dit que no però, per primera vegada, els ha tornat la pilota de manera que se li ha entès tot.

Quan ja falten menys de quatre mesos per a les eleccions municipals, el vot independentista veu la CUP, veu Esquerra i veu una sopa de sigles difícils de separar: Junts per Catalunya, PDECat i la Crida. Però d’unitat, no en veu ni en veurà.

Ja hem dit aquí moltes vegades que en un moment en què tenim presos, exiliats i una dreta i ultradreta espanyoles reclamant la intervenció indefinida de la Generalitat, la unitat seria una resposta de sentit comú. Però, a aquestes altures, dir això és predicar en el desert. Les ferides de l’octubre del 2017 entre líders i partits d’ADN competitiu dels partits en democràcia, fan impossible la unitat.

Històricament, qui la demana la unitat? Doncs el segon o aquell que, anant sol, pensa que farà un paper pitjor, i que vol compartir el paper del primer. I avui, Esquerra se sent la més forta en el camp independentista. Creu que, ara sí, li ha arribat l’hora de ser el principal partit del món sobiranista, perquè la divisió en el món exconvergent, que ha passat per Junts per Catalunya, Junts pel Sí, PDCat i ara la Crida amb un fort impuls de Puigdemont, no pot oferir unitat d’acció i més aviat desmobilitza per falta de claredat. Ni tan sols avui és clar qui acompanyarà Forn a la llista de Junts per Catalunya a Barcelona, si serà Artadi o no, i cal saber-ho perquè l’horitzó immediat de Forn pot continuar sent la presó quan acabi el judici i s’hagi de constituir el nou consistori.

Aquella emocionant unitat de l’1 d’octubre ha quedat clarament enrere. Potser no entre molta gent encara, però sí entre els partits, que, de fet, només van estar units formalment. Potser només el judici, a punt de començar (divendres ja s’emportaran els presos i les preses a Madrid), serà capaç de fer compartir als partits un mateix patiment. Hi ha partits i els líders semblen voler jugar la partida electoral del maig en les condicions de cadascú a casa seva sempre. Prou que ho saben que, les de sempre, no ho són. Almenys, si no volen perdre i regalar la victòria a tercers partits, que entenguin l’impacte entre la gent de tot el que hem viscut, que no facin una campanya en termes d’acusacions entre els uns i els altres, perquè això deixaria molta gent a casa, en l’abstenció, sense ganes de votar ningú.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

stats