L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Què vol dir "un altre 1 d'octubre", president Torra?'

Ahir el president Torra va afirmar (en el curs de la presentació d’un deliciós llibre seu, un dietari sobre l’any llarg que va viure a Suïssa treballant per a una companyia d’assegurances) que “hem de crear un altre 1 d’octubre per fer efectiva la república” que no es va saber fer el 27 d’octubre.

I un sent això i no entén gaire què ha volgut dir. ¿1 d’octubre, en quina modalitat? ¿Un altre referèndum heroic però no reconegut internacionalment i reprimit amb violència per l’estat? Per què ho diu això ara, el president, quan encara són a la presó i a l’exili els que van organizar-lo?

Crec que això passa perquè comença a notar-se que som en un temps nou de política a Catalunya i a Espanya. I els representants polítics del sobiranisme estan fent tots els papers de l’auca alhora. Han de fer propaganda i han de governar. Estan fent política institucional, de despatx, quan no han desaparegut les urgències de tenir presos, exiliats i processats. Hi ha el president Torra i el vicepresident Aragonès i la consellera de presidència Artadi, però ells mateixos són els primers a no oblidar que hi ha el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller de la presidència Turull, per dir-ne tres de destacats. A sobre, han de dialogar amb l’estat amb qui estan enfrontats. Més encara, han de criticar Sánchez, per no ordenar encara el trasllat dels presos polítics a presons catalanes, quan resulta que és un president que va guanyar la moció de censura a Rajoy gràcies als vots dels sobiranistes. La setmana passada vam tenir un episodi antològic que explica totes aquestes contradiccions, amb tots els dubtes del president Torra de si havia d’anar o no a Tarragona, on havia de coincidir amb el rei Felip de Borbó. Avui Merkel i Sánchez s’han trobat a Berlín. Segur que han parlat de Puigdemont.

Perquè, a sobre, PDECat i ERC governen junts però tenen estratègies de partit separades, de moment, per a les eleccions municipals d’aquí un any que són crucials, sobretot a la ciutat de Barcelona. La CUP ja s’ha despenjat de la majoria parlamentària.

Totes aquests dobles situacions creen contradiccions, són políticament esgotadores, psicològicament esgotadores, perquè un dia estàs en mode 1 d’octubre i l’endemà estàs esperant què en pot sortir d’un Sánchez-Torra. Si els passa als responsables polítics, què no li deu passar al gruix independentista del carrer, que viu com una ferida oberta la injustícia de la presó i l’exili, que no ha fallat ni a les urnes ni als carrers. Aquest cap de setmana, ‘La Vanguardia’ mateix xifrava en un 49% el vot independentista. El múscul electoral sembla que continuaria intacte, una altra cosa és l’entusiasme, la il·lusió i la confiança en el projecte. No en el seu objectiu final, però sí en quina direcció cal agafar a partir d’ara, a quina velocitat, amb quins tripulants.

Perquè, a més a més, com que tot el que va passar del setembre al desembre de l’any passat va ser tan gruixut, encara no ho hem paït i sentim persones com la consellera Ponsatí dient allò que els partits van fer una catxa a l’estat, o, dit amb un barbarisme, que “van anar de farol” amb l’estat.

En aquestes circumstàncies, agafem-nos a algunes certeses: la presó, l’exili, els judicis que vindran, les sentències que vindran, l’evidència que tan real és que mig país vol la independència, que més de mig país vol votar i molt més de mig país vol l’alliberament dels presos polítics, com el fet que l’estat té més fàcil marcar els ritmes i pot assegurar-se més suports entre els estats a nivell internacional. En aquest sentit, perseverar en l’objectiu i mantenir l’actitud de les conviccions serà fonamental.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.