L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Els passius de Soraya i Cospedal, i la barra de Florentino'

Quatre noms centren avui l’interès d’aquesta anàlisi. El primer, Pedro Sánchez, que ahir va declarar, a TVE, en la primera entrevista des de la Moncloa, que trobaria “raonable” acostar els presos polítics, i que això és decisió del seu govern però quan el jutge acabi la fase d’instrucció. Com que la setmana que ve Llarena encara rebrà la declaració de Joaquim Forn, Sánchez té l’excusa per no començar a ordenar el trasllat abans de la setmana que ve.

De tota manera, Sánchez sap que no és que el trasllat sigui raonable, com ell diu, sinó que és de llei. Però com que ell mateix, Sánchez, ha anat tan lluny en el suport al govern del PP en la seva resposta judicial al Procés, i en criminalització de persones i idees, ara es troba havent d’explicar-li a l’opinió pública espanyola que l’acostament no és cap cessió als independentistes que l’han fet president d’Espanya amb els seus vots, sinó una decisió “raonable”. Fixin-se que Sánchez ha posat la reunió amb el president Torra al mateix sac que les d’Urkullu, Susana Díaz i Feijóo, com si al País Basc, Andalusia o Galícia hi hagués, ara mateix, un problema que fos d’unes dimensions comparables amb el que l’estat espanyol no sap abordar amb Catalunya. Sánchez fa gestos ràpids, inclosa la samarreta dels 25 anys de Barcelona 92 que es va posar ahir quan va sortir a córrer davant les càmeres pels jardins de la Moncloa, però en la política està sent lent, la qual cosa, si parlem dels presos polítics, és una vergonya per a ells i les seves famílies.

El segon i tercer nom són els de Soraya i Cospedal. Totes dues han anunciat aquest matí que es presenten per presidir el PP i, per tant, per ser, algun dia, el cap de cartell dels populars a les eleccions legislatives. Els experts consideren que això serà el més semblant a una batalla cruenta. Totes dues es veuen en el dret de capitalitzar tota la inversió en experiència i tot el peatge que han pagat en desgast d’aquests anys, Cospedal al partit (és la secretària general) i Soraya al govern de Rajoy. Tenen a favor el vent històric de ser les primeres dones que podrien presidir el partit, però tenen dos grans passius. El de Cospedal és el de la corrupció del PP, que ha omplert el PP d’imputats, processats, sentenciats i empresonats (com va dir Rajoy, “diez o quince casos aislados”). El de Soraya és el fracàs de la repressió, el fracàs de l’autoria intel·lectual de la violència policial de l’1 d’octubre, de l’ús de la justícia per no fer política a Catalunya, del menyspreu a les institucions catalanes i de les mentides. Soraya serà, per sempre, la que l’1 d’octubre va dir que no hi havia hagut referèndum, que la policia espanyola havia actuat proporcionadament i que no havia actuat contra les persones.

I la quarta persona és Florentino Pérez. Avui entrevisten el fiscal del cas Nóos, Pedro Horrach, a ‘La Vanguardia’. Hi explica que l’única vegada que s’ha sentit pressionat com a fiscal no ha sigut en el cas Nóos, sinó quan investigava l’adjudicació de la construcció de l’Hospital de Son Espases, de Mallorca: “Vaig decidir cridar el constructor Florentino Pérez només com a testimoni i vaig rebre trucades prèvies dissuasives”. També diu que Florentino hi va anar: “Però va tenir la barra de queixar-se per telèfon, sent amic -em va dir- del fiscal general de l’Estat i del director general de la Policia”.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.