L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Torra parla a Madrid i la Moncloa hi envia el de la policia’

El president Quim Torra ha anat avui a Madrid a explicar-se convidat per l’agència Europa Press i no hi ha anat ningú del govern espanyol a escoltar-lo. Bé, ningú ningú, no. No hi ha anat cap ministre, no hi ha anat cap secretari d’estat, però sí que hi ha anat un director general, Juan Antonio Puigserver, del ministeri de l’Interior, que és qui es va fer càrrec del departament d’Interior de la Generalitat després del 155. De fet, va ser l’encarregat de donar el resultat de les eleccions de desembre del 2017, i per això va anar a declarar al Suprem. Com a prova de sensibilitat del govern espanyol, enviar algú d’Interior, al del 155, és d’una delicadesa diplomàtica que frega el poema visual. Sánchez no vol saber res de Torra, la Moncloa no vol saber res de la plaça de Sant Jaume, ja fa temps, però prenem-nos-ho, també, com un senyal que, al final, acabarem anant a les eleccions. I davant els seus electors i els espanyols en general, el govern del PSOE vol posar un tallafocs entre ell i els independentistes catalans.

En canvi, sí que hi han anat membres del cos diplomàtic a Madrid i periodistes estrangers que volien saber, com sempre en aquests casos, ”What’s next?”, què passarà després de la sentència del Suprem. I Torra ha estat genèric:

Evidentment, l’estratègia no s’explica (a part que no deu estar decidida ni consensuada del tot), però crec que ja vam explicar que Torra fa de la sentència el límit del seu compromís personal d’assumir la presidència en estat d’emergència. I que a partir de la sentència ell vol que la Generalitat surti a jugar, no a defensar, fins al punt que ha citat Cruyff (“Si tu tens la pilota, l’altre no la té”). Precisament, atès que la sentència marcarà tota la tardor, quan li han preguntat per si avançaria les eleccions, ha aprofitat per dir que no l’amoïnen “les eleccions”, sinó “les sentències” i “els pressupostos”, perquè, com és sabut, el món de Junts per Catalunya està tan descosit que l’últim que vol (ahir ho va dir Puigdemont) són eleccions, a diferència d’Esquerra, que les celebra, tot i que no és el mateix poder-hi anar amb Junqueras o Rovira que amb Torrent o Aragonès.

De les preguntes dels periodistes de Madrid n’hi ha hagut una d’esperable: “Vostè parla molt de democràcia, però, en democràcia, ¿la llei no és una expressió de la voluntat popular, de la voluntat democràtica?” Crec que aquest plantejament és posar la llei com una mena de refugi, de confort psicològic. Per a mi, la resposta és clara: la llei ens obliga a tots, però les societats avancen perquè es discuteixen i es canvien les lleis, i els canvis es fan per pressió social i amb voluntat política de part dels governants. I l’estat espanyol no ha mostrat cap voluntat política d’escoltar res que vingui de Catalunya, no d’ara, no, des de l’Estatut del 2006. L’estat espanyol es refugia en la llei perquè sap que el mecanisme per a la reforma mai estarà a l’abast d’una minoria. I per això, a Espanya, el mecanisme de reforma és, de fet, un mecanisme de bloqueig. De bloqueig de l’avanç social.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.