L’anàlisi d’Antoni Bassas: “Votar-la encara que a un li sembli una alcaldessa dolentíssima”

Avui es reuneixen els equips negociadors d’Esquerra i els comuns per pactar un govern per a l’Ajuntament de Barcelona. I a la reunió s’hi arriba amb una novetat important: Ernest Maragall ha anunciat aquest cap de setmana que Esquerra està disposada a governar només amb Colau i prescindir de Junts per Catalunya.

L’anunci és el típic primer gir de la posició inicial: fins dissabte, Maragall deia de fer un govern amb Colau i Forn/Artadi. Colau contestava que “dretes, no”. Molt bé. Maragall deixa caure Junts per Catalunya, que és una manera de dir-li a Colau “ara tu deixa caure Valls/Ciutadans”. I perquè el seu gir arribi a tots els públics, Maragall ho diu dos cops, dissabte a TV3 i diumenge a La Sexta.

El tema desborda Barcelona i ja està arribant a crear manifestos: n’hi ha un de firmat per David Fernàndez, Jaume Roures o Arcadi Oliveres a favor del pacte Maragall/Colau, i n’hi ha un altre perquè pactin amb el PSC, firmat per Pérez Royo o Marina Subirats. I pel mig, centenars de tuits i articles d’opinió. Mirin aquest tuit de l’eurodiputat de Ciutadans Luis Garicano:

Missatges com aquest revelen que si hi ha algun lloc on l’estat profund espanyol té posada la lupa és Barcelona. Tenen la impressió que Espanya està en joc a Barcelona, que un govern independentista a la Generalitat i una alcaldia independentista a Barcelona seria una derrota impossible de pair per als autodenominats constitucionalistes. Per tant, es tracta d’evitar, al preu que sigui, que Maragall sigui l’alcalde. Colau ha de ser conscient que no és que la vulguin a ella, és que no volen un alcalde independentista, punt. Ha de ser un cop per a la líder del grup més radical del panorama institucional espanyol (a Catalunya, la CUP desborda els comuns) que l’’statu quo’ la prefereixi a ella més que no pas a Maragall, que facin més por els independentistes que els del 15-M i la PAH, però és així. La veuen com un agent de transformació, però no de ruptura. Colau insisteix que vol un Ajuntament d’esquerres, perquè és el que ha votat la gent, però no és per fer polítiques d’esquerres que el PSC vol pactar amb ella, sinó per mantenir la il·lusió que el constitucionalisme domina Barcelona i vigila la plaça Sant Jaume. Creu de debò que podrà governar amb aquests companys de viatge?

El que passa és que Colau té grans incentius per acceptar els vots del PSC i de Valls/Ciutadans, el primer dels quals és ella mateixa: vol continuar sent alcaldessa, perquè la pràctica política consisteix en aconseguir el poder i, un cop aconseguit, en mantenir-lo. I en això està posada Colau. I no només per ella, una estrella que brilla en el panorama de l’esquerra alternativa internacional, sinó pel seu partit –més que partit, un moviment ciutadà–, que si es queda sense alcaldessa a Barcelona es queda sense gran referent. Per això hi ha veus que li diuen a Colau “agafa els vots de Valls i apreta a córrer”. Potser és el que farà, amb l’excusa que Maragall bloqueja el PSC i ella ha de superar aquest bloqueig en nom de les esquerres. Colau insisteix que ella sempre ha volgut estar per sobre dels blocs, de l’independència ‘versus’ 155. Bé, si pacta amb el PSC i Valls/Ciutadans haurà triat bloc, el del 155. Sorprenent per a algú com l’alcaldessa, que va anar a votar l’1 d’Octubre. I això no només és una elecció política, també és una elecció moral.

Falten encara dues setmanes senceres, aquesta i la que ve, fins al dissatbe dia 15, en què es constituiran els ajuntaments, per saber com acaba aquesta situació. I, per cert, aquesta situació no s’hauria produït si l’independentisme hagués consensuat una llista unitària.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.