'Fake news' i 'fake' història
La gran pel·lícula 1917 ha estat una de les damnificades habituals dels Oscars. Es mereix molts dels elogis que li estan fent, i potser també algunes crítiques, com ara per ressaltar la presència d’un soldat sikh colze a colze amb els anglesos, quan lluitaven segregats. La seqüència s’explica en funció de la “quota racial”, l’eufemisme que permet amorosir la història. Hi ha altres eufemismes en la mateixa tessitura, de manera que de les fake news podem passar a la fake història quan volem que la història sigui a gust del que l’escriu i de les convencions del nostre temps. El vici del presentisme, que havia denunciat el professor Fontana.
El blasme del racisme és un estigma que s'arrossega de colonialismes i supremacismes, i avui encara es malda per evitar el tràngol d'assumir-lo com a passat incòmode fent líftings a la història. La presència de jutges negres a les pel·lícules americanes té una freqüència tan significativa que és –amb propietat lingüística– sospitosa de blanqueig: J.A. Preston a Alguns homes bons, Paul Winfield a Presumpte innocent, Morgan Freeman a La foguera de les vanitats... Quan la magistratura és dona, multipliquen per dos el rentat del passat que no només era racista sinó també masclista: paradigma Alfre Woodard a Les dues cares de la veritat. Però el masclisme no és patrimoni dels imperialismes, ha estat i desgraciadament és a tot arreu i és esgarrifosament actual als crims de la violència de gènere.
El cas del masclisme ens toca de prop a tots plegats, tot i que per fortuna s'està implantant d'una manera natural la cultura de la paritat, manifestada políticament en les llistes cremallera. Però el passat era el que era i reescriure'l amb aquestes claus d'avui és manipular-lo. Al documental Polifonia basca, que Joan Salicrú i Ariadna Vázquez van dirigir sobre el meu periodisme dels anys de plom, hi surten catorze homes i una dona, Rosa Lluch, i vam entomar algunes crítiques de posicions feministes. Però resulta que en aquells episodis que jo vaig relatar, els actors eren homes: des dels lehendakaris als portaveus de l'esquerra abertzale, del comandant de la Guàrdia Civil al cap d'ETA, des dels directors de diaris als negociadors de la pau, passant, esclar, pels mediadors que eren capellans. Matar el missatger és agraït des que el cronista Heròdot ho va narrar el segle V aC.
La temptació de manipular la història a conveniència la practiquen sense vergonya els negacionistes de l'Holocaust: els que l'esmenen a la totalitat i els últims que transaccionen el matís d'afirmar que el nazisme no perseguia els homosexuals i així mirar d'arreplegar vots del col·lectiu LGTBI per a l'extrema dreta. Passa semblantment amb els que neguen els crims del franquisme i els que són repatanis a condemnar-lo, no ja des de Vox sinó des del PP i Cs, fins a arribar a l’extenuació actualíssima que al Senat un senador de Compromís no pugui titllar Franco de genocida.
A l'altre costat de la intolerància extrema, a Catalunya vivim un tan interessantíssim com galdós intent d'inflar el pedigrí de l'independentisme. En la lluita antifranquista, el protagonisme de l'independentisme va ser relatiu, a través de partits com el FNC i el PSAN. Als sobiranistes, federalistes i confederalistes de l'ERC de la República, molts amb càrrecs institucionals, els van assassinar i depurar al final de la guerra, i el que va quedar d’ERC va ser un partit testimonial, provecte i moderat fins que van arribar els lideratges d’Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira. Han fet el que era impensable, al costat dels nacionalistes i catalanistes, en aquests supòsits amb el notable passat d’UDC, com és aplegar una força popular mobilitzada a favor del dret d’autodeterminació i amb majories parlamentàries i de govern. No cal, doncs, criticar despietadament els que sí que hi eren amb rols notoris, sobretot el PSUC, obviant fins i tot que eren comunistes perquè dient-los “republicans” tampoc no es menteix i concorda subliminarment amb l’imaginari que va lligat a la independència.
No escau, tampoc, allargar el franquisme fins als nostres dies perquè així hi entren més herois de la causa estelada. Una part de la tesi crítica del “règim del 78” és certa, sobretot la referida a la continuïtat dels aparells de l’Estat amb poder fàctic, com judicatura i policia. Una altra part és la justificació dels que no van fer res per evitar-lo, o fins i tot, en aquell moment, van contribuir constitucionalment a constituir-lo. Em consta que quan es crea relat sobre la lluita antifranquista i la tortura i la presó, a vegades hi plana la quota indi.
La reflexió conclusiva porta a grans interrogants, que periodistes i historiadors haurem de debatre pausadament en el marc incomparable de l’Acadèmia, no pas als safareigs del Twitter. La qüestió rau en l’increment en progressió geomètrica de les fonts comunicacionals a la historiografia, i la proporció entre aquesta presència i la fiabilitat. Una fiabilitat malmesa per la normalització de les fake news, per la resurrecció del periodisme de tendència i pel mix –cada cop més habitual tot i estar qüestionat pel codi deontològic– entre informació i opinió, que culmina en la moda dels documentals històrics que fan el seu còctel a base de realitat i ficció.
Acabem, doncs, en el cine, en da capo musical, perquè si 1917 mereixia un dels deu Oscars que no li han donat, segur que és el de la música, que Hollywood deu de fa temps al genial Thomas Newman. No sé quin rol jugaran en històries posteriors els films sobre Churchill, Dunkerque o Unamuno, o si la sèrie The Crown serà d’obligada consulta per refer la biografia del llarg regnat d’Elisabet II. Veig, de moment, que a la sèrie L’Imperi Romà passen per davant de Cèsar Marc Aureli i Còmmode, que venen de gran popularitat per la ficció cinematogràfica de Gladiator, i a vegades recorda els seus personatges i els seus escenaris. Em confirmo en la hipòtesi que tenim a tocar que alguns grans westerns en blanc i negre –La diligència, L’home que va matar Liberty Valance...– siguin considerats documentals.
