El franquisme de l’etern retorn
El franquisme entrava a la democràcia ostentant la generositat d’una amnistia per als presos polítics, una de les reivindicacions més unànimes de l’oposició i més nostres: “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia”. Adolfo Suárez en va promoure per reial decret una de parcial el juliol de 1976, i la Llei d’Amnistia 46/1977 va ser una de les primeres de les Corts democràtiques. L’article 2-A el primer que entra a detallar és l’amnistia dels delictes de “rebel·lió i sedició”. És contradictori, evidentment, rebel·lar-se contra una dictadura i argumentar que la rebel·lió va contra una democràcia. Aquests tipus penals que s’estan demanant al Tribunal Suprem, tanmateix, segons com evoquen el franquisme de l’etern retorn, en el sentit de criminalitzar la dissidència per la via de tipificar-la com a violenta.
Joaquín Ruiz-Giménez, advocat en mil causes als tribunals franquistes, humanitari defensor dels drets humans, va calcular que amb l’amnistia sortien en llibertat uns dos mil presos polítics. Entre d'altres els condemnats per delictes de sang, dos dels quals –per situar-nos— la carrera política en democràcia la farien al partit socialista. Veure amb dolor com ara mateix fan presó nou persones no condemnades sota les acusacions amb què acusava el franquisme als seus adversaris em genera un paorós desassossec, per no dir angoixa, per no dir que fa venir basques d’ansietat. Tot això passa mentre em retrobo cada dia amb aquell passat quan escric la sèrie 'Memòria de la resistència antifranquista', que surt a l''Ara Diumenge'. El periodisme de la vivència té moments amargs.
Estem en un règim democràtic i el franquisme era una dictadura, primera premissa. Franco va morir matant als tribunals, Puig Antich, Heinz Chez, Txiki i els condemnats d’ETA i del FRAP, i els seus sicaris més recalcitrants van torturar a les comissaries fins a l’últim minut, paradigma Jordi Carbonell. No, això no és el franquisme ni de bon tros. Aquesta primera proposició la vull deixar clara, respecto però no comparteixo el parer dels que, generalment sense haver viscut aquell desastre, afirmen la continuïtat del franquisme i demanen penes retroactives per a aquells als quals els que els van patir van perdonar.
La segona premissa és més complexa. D’entrada és de doble recorregut: el règim democràtic pateix retrocessos que evoquen el franquisme, i el franquisme últim que maldava per sobreviure tenia tocs democràtics, com l’esmentada assumpció de l’amnistia per part de la UCD que liderava Suárez. Entre els dos pols de la disjuntiva, aquella Alianza Popular que liderava Fraga, que no la va votar i que és a l’origen de l’actual PP, tan repatani a condemnar el franquisme i que ha contribuït a projectar-lo al futur donant veus i institucions a l’extrema dreta de Vox, que emblanquina fantasmes blaus. Amb la mòmia de Franco de cos present per a adoracions perpètues al Valle de los Caídos.
En la complexitat d’aquest eix que és molt més embrollat que el binari, al revisitar la història de la lluita per les llibertats em trobo amb terribles interseccions d’electrons que no se sap si són ona o són matèria, TOP o TS, que tributen òrbites entre l’absolutisme i el garantisme segons el principi d’indeterminació de Heisenberg. Resulta que, al final del franquisme, convictes de terribles delictes van fer menys presó que la que es demana als processats/Procés que van posar urnes, que és en definitiva el que es temia en aquells malparits “anys de penitència” (Barral, honor i glòria de crònica).
Els dirigents de Comissions Obreres, encapçalats pel comunista Marcelino Camacho, van fer tres anys, indultats pel nou rei Joan Carles només cinc dies després de la mort del dictador. La constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, la Caputxinada, no es va jutjar. Tampoc no va seure a la banqueta la detenció més gran de la història de l’antifranquisme català, els 113 de l’Assemblea de Catalunya, la majoria dels quals no va arribar al mig any de presó preventiva. Jordi Conill, a qui els militars van demanar pena de mort per intent d’atemptat contra Franco, commutada a trenta anys, va sortir el 1972 havent-ne complert deu... Sis menys dels que la Fiscalia demana als processats/Procés empresonats a qui proposa les penes inferiors, per una violència definitivament més discutible que la de bombes i detonadors en un magnicidi.
El corol·lari global és que la dinàmica del final del franquisme empenyia cap a la democràcia, mentre que la dinàmica actual empeny cap a l’autoritarisme. Parlo de dinàmiques, no d’estats essència. Hi ha un rearmament ideològic global favorable al radicalisme de dretes sense cap mena de contrapès que s'hi pugui oposar sistèmicament: ni tan sols cap vaga obrera intimida cap patró, al contrari, facilita acomiadaments que els eufemismes guanyadors han rebaixat a acrònims amb Almax. Al Google Earth, Trump, Putin, Bolsonaro, Conte..., a un hemisferi. A l’altre, Lula da Silva a la presó, Pepe Mújica jubilat, l’Europa que invocava Lugano a Grècia asfixiada per la pressió econòmica. Les mobilitzacions populars esclafades per la via repressiva o per les infiltracions destructives dels serveis d’intel·ligència, que divideixen restant força a qualsevol risc de majories alternatives que inquietin l’establishment.
Si aquell rei de la Transició va signar l’amnistia abans que arribés la democràcia, aquest rei de la democràcia te unes maneres discursives que miren més enrere d’aleshores. Mentrestant, 'trifachitos' a dojo, amb la socialdemocràcia moderada perquè els vots que pot perdre pel centre poden ser més de dretes que d’esquerres. I el Tribunal Suprem decretant un estat d’excepció dels drets dels processats i doblement dels processats electes.
