Nació XXI: el poder dels símbols

Segons la font molt fiable del sentit de l'humor basc, l'única ciutat del món els habitants de la qual neixen on volen és Bilbao. Avui que el concepte de nació és un debat ben viu, el factor voluntat de l'acudit a tomb de la identitat i la pertinença assoleix un rol essencial.

El concepte de nació actual s’ha allunyat del sentit de quan va entrar als diccionaris i fins i tot de quan s’hi va anar assentant carregant-se de significats. Nació i pàtria arrelen en la maternitat i en la paternitat, a partir de la nostra cultura que prové del llatí nascor i del grec pater-patrós. Gabriel Aresti, poeta nacional basc, va fer de “la casa del meu pare” sinècdoque del país, i els genitius locatius –família i lloc– encara ens són ben presents com a cognoms impostats, sobretot en ecosistemes rurals: el primer producte de proximitat i de quilòmetre zero som nosaltres respecte del nostre bressol i de la nostra infantesa, que gràcies a la literatura ha adjectivat els orígens de la ciutadania.

Les primeres entrades de nació als diccionaris tenen aquest punt de part/partença/pertinença a partir d'entitats tangibles: raça, territori, llengua. Però avui, en l'univers amniòtic de la globalització i de la unitat estat en la qual es mesura, podríem dir que perd força allò que pesa, mentre guanya protagonisme allò que no pesa: els components simbòlics, perquè els símbols perduren i són més resistents als canvis que opera el temps que no pas les realitats sòlides, que ja han estat prou derrotades per la filosofia líquida. Ernest Renan, el 1882, va defensar el substrat simbòlic que sosté les nacions, fent el símil de l’ànima que sant Agustí havia definit justament com “allò que no pesa”. L’element primordial que assenyala Renan és, atenció, la voluntat de viure en una comunitat determinada, i amb aquesta afirmació ja té en compte la història i els costums.

Per fortuna i per la lògica matemàtica del veïnatge universal, però encara més per ètica i decència, l'ètnia/raça ha caigut de ser atribut definidor de nació. Els territoris, si bé són imprescindibles encara que siguin de dimensions tan pròpiament simbòliques com les del Vaticà, són mutants. Els mapes d’avui sobreposats en paper de cel·lofana als de fa cent anys semblarien d’un altre planeta. Però, anant encara més enllà, si sotmetem a la voluntat identitats o pertinences, força nacions uninacionals poden ser discutibles, començant per la mateixa Espanya. La històrica plurinacionalitat peninsular –la Ibèria de Maragall, la Sepharad d’Espriu– s’escau més aviat confederal; contrario sensu, si Catalunya i Euskadi posen a votació les seves reivindicades confederacions –els Països Catalans i Euskal Herria–, el més probable és que les perdin. El corol·lari de tot plegat, tanmateix, és inapel·lable: la manera més precisa d’expressar la voluntat de ser d’una nació és un referèndum.

El factor llengua està en una posició estratègica poc favorable per mantenir-se com a element essencial per definir nació, i per aquesta raó, a més a més de la cultural, es fa imprescindible maldar per mantenir-la, especialment quan, com en els casos basc i català que ens ocupen, els idiomes nacionals estan sotmesos a un test d’estrès permanent. Sigui com sigui, la llengua pròpia avui no és imprescindible per definir una nació. Fins i tot en l’Euskadi que és “el país de la llengua basca”, l’independentisme no tindria el predicament que té si només s’expressés en èuscar: el percentatge de votants del PNB i l’esquerra abertzale és més alt que el seu percentatge d’euskalduns. El cas d’Irlanda encara és més flagrant perquè el gaèlic ha perdut fins i tot la quotidianitat: sense l’anglès, l’IRA no hauria aplegat tant suport social ni el Sinn Féin hauria arribat a l’alcaldia de Belfast i guanyat les últimes eleccions britàniques.

El factor simbòlic més important és el de la voluntat de ser, perquè les poblacions avui són mòbils i multiculturals. És on Fontana (2005) incardina la seva definició de nació, “sentiment col·lectiu d’identitat de caràcter essencialment cultural”, amb el paper evident d’haver “triat una manera de viure i una gent amb qui compartir-la”. Va ser el socialista Rafael Campalans –valuós a la Mancomunitat i a l’Estatut de Núria, diputat a les Corts Constituents de la República– qui va argumentar millor la idea de la catalanitat per decisió, Paco Candel la va desenvolupar a Els altres catalans (1964) i el PSUC i l’Assemblea de Catalunya ho sintetitzarien en la consigna “és català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho”, que en acabat Jordi Pujol també assumiria i desplegaria institucionalment. El nacionalisme basc reformulat per ETA es va inspirar en la percepció catalana i Txabi Etxebarrieta –primera víctima de l’organització– va censar no en raó local sinó del “poble treballador basc” (1967). Tarradellas ho va fer encara més fàcil a partir del concepte francòfil de la ciutadania: l’inclusiu i ampli “ciutadans de Catalunya”, legislat a l’article VII de l’Estatut del 2006.

Aquestes reflexions són un apunt actual i molt sintètic del meu assaig Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa (premi d’assaig Irla, 2011), en un moment en què veig amb tristesa com afloren expedidors de certificats de catalanitat i d’espanyolitat, de pureses i traïcions, de “nosaltres i els altres”, dit amb Todorov (2010). En la recerca de l’empadronament intangible, destaco els símbols canònics: banderes, himnes i les seves expressions massives en manifestacions i convocatòries musicals i esportives. I sobretot aporto el valor dels imaginaris de la resistència (la convexitat) en el cas basc, i el pacte (la concavitat), en el català. El final d’ETA tendeix a la concavitat, i la versió unilateral del Procés, a la convexitat, d’aquí que postulés la concelebració del còncau i el convex en una postcontemporaneïtat d’independentisme cordial, que enfortiria les reivindicacions respectives. En un nou model d’Espanya, que tant de bo pugui propiciar la màxima quantitat d’esquerra al govern amb suports potents de sobiranistes catalans i bascos.