Marquetinià i publicistaHo dic ja al principi, aquest article és un petit homenatge a un home d’aquells que estan en extinció. No amago el biaix, l’admiro professionalment i, personalment, hi he construït una relació entranyable. Respecte és la paraula que associo al seu nom. Vilanova representa un autèntic pou de saviesa que ha viscut una i mil batalles en àmbits tan distants com l’economia, l’empresa i l’esport. Escoltar-lo és aprendre.
Estem davant el retrat d’un reputat reusenc establert a Barcelona fa mig segle, que exalta amb orgull i convicció el seu país petit. És el petit de tres germans, nascut de penal en una primera vinculació esportiva involuntària, amb dues germanes força més grans que ell. El pare tenia una fàbrica de pinsos fins que una epidèmia va obligar-lo a tancar el negoci, fet que va conduir la família a una situació prou complicada econòmicament durant un període. L’avi matern, que va morir a cops de culata per l’odi de la Guerra Civil, regentava la Ferreteria Casals de Reus a primers de segle. La Salle Reus i l’institut del poble van veure créixer el xicot abans d’anar a estudiar dret. És molt estrany trobar un advocat especialitzat en l’esport amb una trajectòria com la seva, concretament en la gestió legal dels esportistes. Sempre matisa que ha sigut advocat d’esportistes, mai representant, no n’ha volgut representar mai cap, tot i haver-ho pogut fer.
Els secrets del Camp Nou
Les seves vivències donarien per a un bestseller, ja que a l’arxiu del seu despatx hi ha bona part de la història dels últims 40 anys en contractes i processos jurídics dels millors jugadors que han trepitjat el Camp Nou i el Palau Blaugrana, amb secrets que s’endurà a la tomba per ètica professional. Els seus off the record són antològics i limitats a les orelles de pocs privilegiats.
Home de fermes conviccions, una mica fet a l’antiga, conviu amb la revolució digital amb distància i escepticisme. Aquest tarannà, així com el seu compromís polític i cívic, l’obliga personalment a ser el ciutadà que, quasi amb total seguretat, ha escrit, escriu i escriurà més cartes als diaris perquè siguin publicades a la secció de cartes dels lectors. Va començar ben lluny de l’esport, i hi va caure quasi per casualitat. Així és l’esport i els professionals que hi ha darrere del negoci esportiu.
En la vida del lletrat Vilanova hi ha hagut tres etapes. Les dues primeres, de deu anys cadascuna, no van estar lligades a l’esport. L’any 78, just després de prestar el servei militar, va incorporar-se com a cap de servei del departament d’Economia i Finances, de la tot just creada Generalitat de Catalunya presidida pel Molt Honorable Josep Tarradellas. Allà va gaudir d’una dècada somiant despert mentre ajudava amb orgull, com molts d’altres, a crear l’administració catalana. Per aquella conselleria hi van passar consellers de la dimensió de l’intuïtiu, lúcid i brillant Folchi; del sorprenent, imaginatiu i inqualificable Punset; del respectable i senyorial Trias Fargas, o del pragmàtic, perspicaç i sensat Basáñez. El lloc idoni per aprendre i créixer tocant la història durant la primera dècada de carrera.
Els segons deu anys els va passar al bufet de Joan Josep Folchi. En aquesta casa va haver de dur a terme la tasca més complexa de la seva vida professional: l’expropiació a pagesos de la seva terra del que serien els terrenys de Port Aventura. Encara recorda la complexitat dantesca d’aquella missió cruel i trista. El tercer capítol va començar amb el Johan. Casualment el Barça va sol·licitar els serveis del despatx en què treballava per defensar el genial jugador culer. No podia pensar com de disruptiu seria aquell procés en la seva trajectòria. Després de guanyar el cas, es va iniciar una llarga i profunda relació personal amb el mite. Quan el recorda, els ulls encara li brillen, mentre explica que l’holandès volador tenia visions pròpies i alternatives, fins i tot, per al món jurídic. Els adjectius amb què qualifica el 14 són genial, radical, irreverent, subversiu, innovador i inconformista en l’esport, i a la vida. A partir d’aquell moment, pel despatx del jurista van començar a desfilar la majoria de jugadors del Dream Team que necessitaven consell d’un advocat. D’aquella època en surten relacions tan llargues i bones com les de Txiki Begiristain o Jose Mari Bakero, però podem afegir-hi mites com Laudrup o Koeman i un llarg etcètera... Quasi tots de Can Barça, excepte un croat del Madrid anomenat Davor Suker, i la seva dona, Ana Obregón.
Si el Toni es desfà en paraules d’un futbolista intel·ligent, és de l’actual secretari tècnic del City, el Txiki. Són divertides les converses amb ell respecte a la tributació dels esportistes professionals d’aquells temps, quan recorda que un d’ells no havia fet la declaració de renda en tota la seva vida professional. Abans el futbol era diferent. Recordarà sempre el fitxatge de Romário pel Barça, en què va redactar el contracte, com el moment de més surrealisme de la seva carrera, declaracions sortint de missa incloses; deixem-ho aquí.
El pas pel bàsquet
Del Camp Nou al Palau Blaugrana. El Toni va viure la creació de la secció professional de bàsquet del Barça al costat del clarivident Salvador Alemany, i va ser un dels homes de confiança del directiu que van modernitzar aquest esport i van fer del Barça un referent a Europa. D’aquell període en surt la primera Copa d’Europa i suma clients com Dueñas, Karnisovas i els germans Gasol. Des d’aleshores té una bona amistat amb Aíto García Reneses: home astut, reflexiu i intuïtiu com pocs n’ha conegut. El seu activisme catalanista l’obliga a abandonar un restaurant si no té vins catalans o a intentar educar tots aquells cambrers que qualifiquen un cafè com un “sol”, quan ell se’l pren habitualment acompanyat d’algú. Enamorat de la pesca, és un profund coneixedor de l’art i la ciència de capturar tonyines. A la seva barca, van demostrar, o no, la destresa i la força en la pesca d’aquest animal nombrosos esportistes durant anys en què no hi havia limitacions com actualment. Els que van deixar escapar algun exemplar per poca perícia o falta de ganes, no tindrien mai una segona oportunitat. D’aquesta afició en va néixer la seva mítica tonyinada, un sopar que celebra al seu habitatge de Barcelona cada novembre. Un festival de platerets amb receptes diverses de la cuina d’aquest escòmbrid, en què conflueixen diverses generacions de basquetbolistes i futbolistes, així com gent de la cultura i la política. Allà, fa dos anys, va ser-hi un Pesic pocs dies abans d’aterrar al Blaugrana en la seva segona etapa. Casualitat? No, la causalitat era la redacció del contracte del serbi uns dies abans. L’Antoni i el seu company de professió Joan Francesc Pont són els únics juristes a Espanya que han guanyat un plet a Hisenda per drets d’imatge d’un esportista. És un home auster però de bon viure, amic dels seus amics, que gaudeix enamorat de la Maria, la seva dona, i se sent orgullós dels seus fills Sergi i Xavier i del Martí, que l’ha fet avi.