Antoni Batista: “M’he mirat ETA com a català, i això m’ha donat una distància crítica”

BarcelonaUn moment d’atenció, si us plau: ETA i nosaltres (Pòrtic) és un llibre extraordinari. Perquè no explica la història de la relació entre la lluita armada basca i Catalunya que qualsevol podria escriure passant uns quants mesos en una hemeroteca, sinó que es tracta de la més espectacular exposició de contactes, converses, silencis, detalls i proves obtingudes personalment durant tres dècades pel periodista que probablement en sap més d’ETA, Antoni Batista Viladric (Barcelona, 1952). Tant és així que, de fet, el llibre s’hauria pogut titular ETA i jo. Per si tot això no fos prou, Batista ordena els fets i els dona sentit històric i social de manera que el lector passarà de brindar amb xampany (“llavors ho dèiem així”) quan ETA mata el president del govern espanyol, l’almirall Luis Carrero Blanco, el 1973, a condemnar la violència terrorista que s’emporta la vida de 21 persones el 1987 a l’Hipercor de la Meridiana de Barcelona. I a preguntar-se a qui interessa que encara avui hi hagi espanyols que es pensin que ETA encara està activa. Tot el llibre està travessat d’amor a la vida, al País Basc i a Catalunya, del sentit cristià de la misericòrdia i de respecte pel periodisme: la feina que consisteix en entendre bé el que passa per poder explicar-ho millor.

Com has explicat la història d’ETA?

Des de la polifonia. ETA s’ha explicat des del prejudici de l’enemic. És lògic, però el resultat és que hem vist ETA a partir d’un discurs hegemònic que és el conflicte basc vist des de l’Espanya de tots els colors polítics, que s’assembla bastant. I jo he mirat ETA com a català, no com a basc ni com a espanyol. I això m’ha donat una distància crítica, que ha produït aquests trenta anys de periodisme basc i deu llibres.

Per què els bascos van agafar les armes?

No es pot entendre la lluita armada basca si no la situes en el context històric i simbòlic en què la situen ells. Els bascos diuen: vam lluitar contra els romans, vam mantenir l’idioma, no ens van llatinitzar i vet aquí l’euskera com una de les llengües més antigues del món. Després resisteixen l’Imperi Carolingi. Segles més tard venen les guerres carlines sobre drets dinàstics amb un conflicte nacional que hi subjau. Després ve la Guerra Civil. ETA seria una continuïtat de tot això. Jo crec, en canvi, que Catalunya ha entès amb unes grandíssimes dosis de seny que l’única manera de plantar cara a Espanya és a partir de la lluita no violenta, perquè en violència guanyen. Els bascos han trigat molt més a arribar a la mateixa conclusió. Dit en un esquema molt senzill: a més violència, menys independència.

I malgrat això, parles d’una etapa de “fascinació” catalana (i en part espanyola) per ETA.

Sí. Quan el Partit Comunista d’Espanya tanca la guerrilla a finals dels anys 50, opta per la lluita de masses: sindicats, estudiants, mobilitzacions al carrer. Però que hi hagués un poble que s’enfrontés per la via militar a una dictadura il·legítima torturadora que assassinava, s’entenia. I Catalunya hi ajudava. La quantitat de bascos que venen a Catalunya a refugiar-se quan hi ha les grans persecucions en el franquisme és ingent. Al principi la gent veia ETA com una mena de defensa pròpia personal elevada a la categoria social. Sense la tancada d’intel·lectuals a Montserrat del 1970, en suport als etarres condemnats a mort pel judici de Burgos, no s’hauria creat, tres anys més tard, l’Assemblea de Catalunya.

A sobre ETA mata el president del govern, Carrero Blanco.

Quan ETA va matar Carrero, la gent ho celebrava amb xampany, perquè sense Carrero el règim encara ho tenia més difícil per continuar. Això no vol dir que no hi hagués persones encara amb molta més alçada moral que tots plegats que diguessin: “No, encara que Carrero ha estat al costat de les sentències de mort, no es pot treure la vida de ningú. Matar potser és el crim més immoral perquè és el més irreversible”.

Durant molts anys es va dir que allò va ser un complot des de dins de l’Estat ajudat per la CIA per empènyer Espanya a ser una democràcia.

Sí, els grans altaveus espanyols no podien admetre que ETA hagués ajudat a portar la democràcia. Per tant, deien que ho havia fet la CIA. Dos agents nord-americans em van dir: “A nosaltres ja ens anava bé que diguessin que havíem contribuït a portar la democràcia perquè, de fet, nosaltres havíem ajudat Franco”. I no ho van desmentir mai.

Però va ser ETA.

Va ser ETA. Vaig seguir tot el fil i he arribat a saber qui va donar l’ordre. Ara es pot dir: va ser José Miguel Beñaran Argala. Vaig reconstruir l’atemptat contra Carrero amb gent de primera mà. Com Eva Forest, que m’ho va explicar en català. Era una senyora culta i elegant, nascuda a Muntaner-Diagonal, a sobre del Velòdrom. Era psiquiatra. A Madrid es va casar amb Alfonso Sastre, un dels millors dramaturgs en llengua castellana, membre del comitè central del PCE. Se’n van anar a viure a Euskadi, van ser diputats de l’esquerra abertzale i l’Eva va morir fa més de deu anys. Vaig passar uns dies amb ells perquè m’expliquessin l’atemptat de Carrero. I com que em van donar més pistes, vaig parlar amb altra gent que hi havia participat.

Com aconseguies que et parlessin?

Amb la tècnica periodística d’honestedat amb les fonts. Una font et diu una cosa i poses el que t’ha dit, no manipules. L’esquerra abertzale ha tingut sempre molta por de la manipulació dels seus missatges. La confiança es basa en la fiabilitat del periodista. A base d’anys agafes fama de fiable i les fonts es multipliquen. Això no vol dir que fos un dels seus. Sempre que els he tingut a davant els hi he dit: “Però on aneu amb això!” El meu deure periodístic era dir el que deia ETA perquè la gent sabés com veien el món i què hi havia al darrere. Ara bé, sempre vaig deixar clar que uns maten i uns altres moren. I que no s’ha de matar en cap cas.

El que passa és que alguns diuen que entendre’ls és justificar-los.

Això és un sofisma. Jo puc entendre moltes coses i no justificar-les. Jo entenc per explicar. Si no ho entenc, com puc explicar-ho bé?

L’etapa de “fascinació” s’acaba el 1987 amb l’atemptat d’Hipercor.

Em va fer conèixer una víctima amb una alçada ètica i moral impressionant, Robert Manrique, que treballava en una carnisseria de l’Hipercor, que quasi es mor, 80% de cremades al cos: va estar en coma no sé quants dies. Manrique va fer el gest d’anar a la presó a parlar amb el que va posar la bomba. O la Rosa Lluch, que va parlar amb Arnaldo Otegi i es va manifestar per l’acostament de presos. Són gent que volen sortir d’això amb misericòrdia, si se’m permet la paraula.

Felipe González és el senyor X dels GAL?

Faré un joc de paraules jurídic. Quan a Arnaldo Otegi li pregunten “¿Vostè ha segrestat Gabriel Cisneros i Javier Rupérez?”, ell diu: “ A mi me juzgaron y me absolvieron. Por lo tanto, yo no secuestré a Gabriel Cisneros y a Javier Rupérez ”. De la mateixa manera, no hi ha cap tribunal que hagi declarat que González és el senyor X. Ara bé, quin condemnat hi ha pel GAL? Home, hi ha el ministre d’Interior José Barrionuevo. I el secretari d’Estat Rafael Vera, i un general de la Guàrdia Civil, Enrique Rodríguez Galindo. Aquests està jurídicament provats que eren al GAL. En totes les guerres brutes es protegeix el cap superior a base de no informar-lo de certes coses. És el que anys després va passar a Catalunya quan Carod-Rovira va tenir una conversa amb ETA i no va informar-ne el president Maragall. No ho va fer per traïció sinó per lleialtat institucional.

Per què ETA no va atemptar durant els Jocs Olímpics de Barcelona?

Això també ho vaig viure de primera mà. Després d’Hipercor, ETA necessitava ser reconeguda com a interlocutor polític, i davant uns Jocs van poder garantir al món que a Barcelona no passaria com a Munic 72. Josep Playà i jo vam entrevistar un dirigent d’ETA que ens va dir que volia dialogar amb la Generalitat. Playà i jo sabem que ETA i la Generalitat es van reunir, on i qui. La Generalitat i ETA ho negaran, però els dos que van parlar són vius. I tornem-hi: Macià Alavedra ho sabia però no va informar-ne el president Pujol.

Com vas viure l’assassinat d’Ernest Lluch?

Jo era molt amic de l’Ernest. El dia de la manifestació vaig anar a una ràdio, a la Rambla, i després vaig pujar amb la Gemma Nierga i el Cuní fins al passeig de Gràcia. I vam dir que no es dimitís del diàleg fins i tot amb un atemptat com aquell. I aquí és quan la Gemma agafa genialment la idea i fa la frase: “Estoy segura de que Ernest Lluch hubiera intentado dialogar incluso con la persona que le mató. Ustedes que pueden, dialoguen, por favor ”.

Hi ha espanyols que es pensen que ETA encara mata.

A veure, l’estat espanyol estava preparat per lluitar contra moviments independentistes que mataven, però no contra un moviment independentista pacífic. Això és la vampirització de la democràcia pel terrorisme. Hi ha una necessitat dels aparells més foscos de l’Estat de deslegitimar els moviments independentistes i ja els va bé la contaminació violenta de l’independentisme basc sobre un independentisme pacífic com el català.

Quan veus sentències per sedició o atestats de la Guàrdia Civil de les mirades d’odi, ¿hi veus una continuació del franquisme en els aparells de l’Estat?

Sí. Un dels principals problemes de la Transició és que no va depurar els aparells policíacs i judicials. Els militars els van depurar després del 23-F del 1981, un favor impagable de Narcís Serra a la democràcia de netejar l’exèrcit de franquistes nostàlgics. No vol dir que no n’hagin sortit de nous. En canvi, la Brigada Social de la policia la van reciclar, o sigui, els torturadors els van convertir en la Brigada d’Informació. I on els van posar? Al País Basc a lluitar contra ETA.

‘Patria’ et sembla una manera bona d’entendre el conflicte basc?

No, em sembla una bona manera d’entendre el conflicte basc d’una determinada manera, molt legítima, però de part. I la novel·la és un llibre ben escrit però no és literatura. L’Aramburu no és l’Atxaga.

I aquesta posició teva t’ha donat disgustos?

Sí, m’han dit “equidistant”. Jo, com aquell poeta basc que escrivia un magnífic castellà, Gabriel Celaya: “Maldigo la poesía de quien no toma partido ”. Jo prenc partit per la informació. El Time li va fer una portada al Bin Laden. ¿El Time era simpatitzant d’Al-Qaida? Van voler explicar als americans per què els havien estavellat dos avions en uns gratacels. La ciutadania ben informada vota més bé.

És el que Aznar va intentar amb l’atemptat de l’11-M.

Aquell dia hi havia una gran tensió a la Generalitat i el president Maragall, el meu amic Pasqual, em pregunta qui ha sigut. L’hi vaig contestar des del primer moment: “No ha sigut ETA, segur”.