Tenim massa morts en llocs on no mor mai ningú
Els parlava en l’anterior columna sobre llibres i segurament que molts de vostès han optat per la novel·la negra per amenitzar els tediosos dies lluny de les seves estimulants feines i dels savis consells dels seus caps.
Avui en dia hi ha gent que assegura que el que veus o llegeixes pot influir la teva vida i per això posen arreu cartellets i advertències morals. Però l’evidència empírica que això no és així és la novel·la negra. És un gènere que, tot i el seu èxit, no fa augmentar el crim. Almenys no als llocs on ja es mata molt. Però el que és estrany és l’afició a matar que tenen els escriptors de països on gairebé mai assassinen ningú. Estic parlant, esclar, de la novel·la negra nòrdica, el nordic noir. Els seus escriptors s’entesten a eliminar compatriotes perquè suposo que matar un personatge sempre és més agraït que no pas portar-lo a un hospital sense cues, recollir el seu fill en una escola d’èxit o que es passi la tarda a casa perquè concilien. “Matem-nos!”, van cridar un dia els escriptors nòrdics farts de l’ensopiment que dona la felicitat.
És obvi que el natural desig de veure mort el veí o el parent en un país on saps que el sistema sanitari, la longevitat i l’ordre públic t’impediran aquesta satisfacció t’obliga a fer-te escriptor. Però aquest subgènere d’“assassinats on mai ningú és assassinat” té una llarga tradició que comença amb Agatha Christie. Ella va crear el 1930 Miss Marple, una adorable tieta britànica que es veia constantment envoltada de morts tot i viure en un tranquil i imaginari poble anomenat St. Mary Mead. Un lloc on la seguretat estava garantida per l’Imperi Britànic, que reclutava la gent violenta i criminal per a les seves tropes colonials. L’èxit va ser total. Un èxit que es va traslladar a la televisió amb la sèrie S’ha escrit un crim,en què l’escriptora Jessica Fletcher tenia una malastrugança tan persistent que allà on anava es trobava un mort. Fletcher vivia al poble de ficció de Cabot Cove, un llogarret de 3.560 habitants, segons es deia a la sèrie. Calculant dinou morts per temporada (almenys tres episodis passaven fora del poble), podem concloure que el tranquil poble tenia una ràtio de morts vuit vegades la del Salvador. Una massacre.
Un altre exemple extrem és Islàndia. En població, és una suma de l’Hospitalet de Llobregat i Cerdanyola, i cada any hi ha una mitjana d’1,6 assassinats. Però aquell país és fèrtil en escriptors criminals: Indriðason, Þórarinsson, Sigurðardóttir... bona gent. Suposem que sis islandesos publiquen novel·la i entenem que, per anar bé, a cada novel·la has de polir-te dues persones: el mort del principi i aquell que creus que és el culpable però que maten a l’últim terç del llibre per al gir final de la trama. Serien dotze morts a l’any a la ficció, un i mig a la realitat. Quina vergonya per als criminals locals!
Queda clar que sempre estarà molt més assedegat de sang un poble pacífic que un on la violència no fa punyetera gràcia. Ull, doncs, si han viatjat cap a un lloc tranquil, perquè darrere les cortinetes un escriptor els mira com la seva pròxima víctima.
