Tota la vida tancant els bars perquè ara ho faci el govern
En una gloriosa piulada marca de la casa, en Francesc Ribera Titot va resumir la decisió de l’executiu efectiu del Principat sobre aquesta mesura de tancar pubs i discoteques. Deia: “I arriba el dia del triomf, en què allò que has estat fent tota la vida, de cop, ho fa el govern”. Tancar discoteques (un cierrabarras, en castellà) era un ofici molt utilitzat i cobejat en aquells anys de finals del segle XX i principis del present en què les relacions personals eren analògiques i la saviesa venia només de l’experiència i no pas de la titulació homologada. In illo tempore, ser dels valents que eren capaços de suportar el moment en què encenien els llums de qualsevol local era, certament, un mèrit.
Aquesta columna, ja ho veuran, no pensa entrar en els aspectes sanitaris ni en els econòmics de la mesura. Però sí que m’ha cridat força l’atenció aquesta mena de guerra entre bars i llibreries d’aquesta setmana i sobre qui dels dos tenia més utilitat civilitzatòria.
Víctimes del turisme massiu i de la separació banal i comercial de les funcions vitals, la nit ha quedat avui reduïda i humiliada com a temps d’oci, i el dia (el vespre, a tot estirar) i les seves virtuts comercials i familiars com el moment de la cultura. La cultura, segons aquest marc moral i administratiu, tancaria portes a les 23 h. I fins a les 5 del matí la gent que bull per antres i tavernes estaria només ociosa (valoracions psicomotrius a part, esclar).
Jo això ho trobo un escàndol que contradiu els darrers cinc mil anys d’urbanitat. Des del poeta xinès Li Po al segle VIII fins al poeta català Casasses del XXI, des de Napoleó al cafè Procope fins als anarquistes al bar La Tranquilidad del Paral·lel de Barcelona, cultura, política, vida i art passaven necessàriament per aquests avui inofensius “espais d’oci nocturn” que han sigut els cafès, cabarets, fondes de sisos i afters.
Ara anomenen temps d’oci allò que era tota una vida: “La Vida nocturna”. Una vida que alimentava precisament els teatres, cinemes i llibreries d’històries desoladores, personatges impossibles i dimonis interiors que es passejaven tranquil·lament sota els fanals.
És el que deia en Titot. Si un era capaç de tancar els bars i discoteques de la seva ciutat amb certa regularitat, en poc temps tenia molta més competència en cultura que el director de qualsevol suplement literari.
Si realment la nit d’aquest país, que ens ha donat la melangia d’en Gato Pérez, el traç de Casagemas, la fragilitat d’Adrià Puntí o la clarividència de Pau Malvido, la reduïm a un esterilitzat temps d’oci, ¿on podrem sentir la pena, la por, les al·lucinacions i les cançons dels que no encaixen en la cultura del “passi per caixa, té targeta client”?
Els bars i les llibreries, les cocteleries i els teatres, els antres subterranis i els concerts, les tavernes de cervesa calenta i l’eixam dels poetes. Tanquin el que creguin necessari, enfrontin dia i nit, oci i negoci. Pensin, creïn i parlin des de l’ smartphone, ja va bé. Però no en sortirà res de bo.
