A la Bíblia no hi surt tothom
A la Bíblia no hi surt. Amb tot el respecte pels que creuen que el text bíblic és paraula revelada, només faltaria,però hi ha dues coses que aquest any han estat tràgicament relacionades i sorprenentment no surten a la Bíblia. Una, immensament gran, i l’altra, immensament petita: la Xina i els microorganismes. Tot i que alguns comentaristes encara avui insisteixen que el passatge d’ Isaïes 49:12 on es parla de la terra de Sinim es refereix a la Xina, el cert és que en cap moment apareix cap referència als fills del cel, ni tan sols quan Déu va fer confuses les llengües als homes (tot i ser el xinès, en aquest sentit, un dels seus èxits més incontestables).
Queda la segona absència, la més fotuda.
Per algun motiu, quan Déu Pare va animar Adam, per passar la tarda del sisè dia, a posar nom a tots els animals que ell havia creat ( Gènesi 2:18 ), es va descuidar de comentar-li, ni que fos de passada, l’existència de bilions de microbis. Uns animals que podien acabar amb la seva futura progènie en un pim-pam. Per descarregar de culpa el Creador, el microbiòleg creacionista cristià Allan L. Gillen assegura en el seu llibre La gènesi dels gèrmens que els virus van ser creats després de la caiguda d’Adam i Eva, quan la natura divina de la parella va degenerar. Total, que amb l’emprenyamenta, Déu va decidir que no els hi explicaria res dels bitxos, ni tampoc que aquelles plagues seves tan lluïdes les feia en realitat un tros de material genètic sense trellat.
Els hi explico això perquè aquests dies caldria recordar l’Antonie van Leeuwenhoek, que va morir un 26 d’agost d’ara fa 297 anys. Aquest botiguer benestant del ram del tèxtil li va desmuntar la tramoia a Déu mentre els saltataulells portaven el negoci. Leeuwenhoek tenia un bon negoci de betes i fils i també era inspector de vins de l’Ajuntament de Delft als Països Baixos del segle XVII. Per valorar la qualitat de les teles, els venedors tenien unes lupes que ell va convertir en un fantàstic microscopi. Jo he estat sempre un fan absolut d’aquest home que, no se sap per què, un dia de setembre del 1674 va decidir posar sota el seu invent unes gotes d’un toll d’aigua bruta. Aquesta fastigosa i aleatòria decisió personal va descobrir a la humanitat l’existència dels microorganismes. Un altre dia poc clar en la història va ser quan va decidir (no sabem el com ni l’opinió de Cornelia Swalmius, la seva muller) dipositar esperma seva al microscopi i va descobrir els espermatozous. Després d’això, va anar recollint amb entusiasme mostres seminals de diversos animals. Com comprendran, un burgès que feia aquestes coses no va ser pres seriosament per la Royal Society de Londres, entitat científica a la qual enviava en holandès unes extenses cartes il·lustrades amb els seus éssers inversemblants.
Mirar on no hi ha res i descobrir un món sencer furtat a un Déu gelós pot ser el fruit de la inspiració d’un geni o de l’avorriment d’un botiguer. Avui, amb centenars de milers de científics mirant el virus per tots els angles, és un bon dia per recordar els diletants que tantes vegades han salvat el món.
