La quantitat sempre guanyarà de molt a la qualitat
Que existeix una lluita estètica i moral entre les tofes hipsters i les persones no és cap secret. I on més es nota és en l’hora i la manera de menjar. Si veieu algú amorrat a un perol de pinso (en diuen quinoa i els hi treuen de la boca als pobles andins) com si fos un alliberat del Vietcong, segur que té mútua i tres places de pàrquing. Els seus restaurants semblen decorats d’ El raïm de la ira en versió escolar. Caixes de fruita de fusta com a taules, cadires o armariets. Galledes de ferro per posar el pa i regadores per servir el vi. Envasos per guardar melmelada com a gots i, com a parament de taula, restes de construcció d’una teulada.
Però anem al moll de l’os (que ells mai no escuren, per cert). On un modern i un ciutadà xocaran sempre és en l’etern dilema: qualitat o quantitat. Per a ells, es tracta de consumir racions d’ocellet que et pots cruspir abans que el cambrer acabi de recitar el nom del plat. Per a nosaltres, el bé és a l’altre extrem. El nom de la menja ha de ser curt (pernil) però l’estona que t’ocupa acabar-te el plat ha de ser d’ordre geològic. Quantitat forever! I si els de la qualitat tenen els gastrobars, nosaltres també tenim les nostres casernes. Exacte. Parlo del mannà de l’estiuejant, del Soviet Gastronòmic. De la Champions dels estómacs. D’aquell bocí de Paradís que el bon Déu va baixar a la Terra: el bufet lliure.
La idea de bufet ve de França. Diuen que Caterina de Mèdici va instaurar el servei francès (tots els plats alhora) per sobre de l’avui habitual servei rus (un plat darrere l’altre). Però la idea salvífica de l’AYCE ( all you can eat ) la va tenir el canadenc Herbert McDonald. Després d’haver estat instructor de pilots de bombardeig naval durant la guerra, es va instal·lar com a promotor a Las Vegas. I a l’edat de vint-i-set anys, quan les estrelles de rock tenen l’emprenyadora mania de morir-se, ell va inventar el bufet lliure. Un vespre, afamat com altres jugadors de cartes, va pensar a treure els embotits de la cuina i posar-los en una taula auxiliar. Era l’any 1946 i, mentre a Itàlia es proclamava la República, a El Rancho Vegas, primer hotel de l’Strip, oferien tot el menjar que volguessis a 1,50 dòlars. La justícia i la llibertat havien guanyat una altra batalla.
Perquè, tot i que a mi mai m’ha faltat un plat a taula, és com si la memòria de les fams passades, de les històries de farinetes i arengada, m’impulsés cap al bufet amb esperit de venjança. Com si el rosegó s’hagués incrustat a l’ADN impulsant-nos a saciar la gana dels avantpassats. El bufet no és una modalitat hostalera, esdevé un lloc de reparació. L’eterna sorpresa per l’abundància de qui té l’ànima de rebost fa que et sentis, fins i tot en un tres estrelles, assaltant el Palau d’Hivern quan t’abraones sobre les profiteroles.
El bufet dona compliment aquí i ara a la fase superior de la societat comunista tal com ja va preveure Marx, que va escriure en el seu Crítica del programa de Gotha la frase que defineix la superioritat moral del bufet: “De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”. I, a més, es pot repetir!
