Tu tens la culpa de tot el que passa

Ara estem a la fase de culpa. Culpes petites i culpes a l’engròs. Busquem si la culpa ha sigut dels joves i les seves hormones, si la culpa és d’aquesta mania que té el proletariat d’anar a treballar en transport públic o si la culpa és d’en Simón, d’en Torra o de monsenyor l’arquebisbe. No es preocupin, espolsar-se les culpes col·lectives assenyalant un sol culpable és el comportament més antic, estès i tal vegada més sedant que té qualsevol societat.

Per això torno a llegir James G. Frazer en el seu deliciós llibre La branca daurada, on parla de les maneres com els humans, davant una catàstrofe, hem ritualitzat la culpa traslladant-la a déus, pedres, arbres, bocs o, ja posats, persones.

Per exemple. Per netejar la gestió del rajà en cas de mort, Frazer ens explica que a Bilaspur es buscava un religiós, un bramà, perquè mengés arròs amb llet de la mà del rajà mort. Fet això, ocupava el càrrec un any, en què es quedava tots els seus pecats i, en acabat, s’havia d’exiliar per sempre i s’emportava els dèficits de gestió del governant finat. Una mica com els presidents delegats i legítims catalans, per entendre’ns. I a Travancore la cosa era similar però més modesta. Agafaven també un guru que entrava al dormitori on es trobava el rajà malalt i l’abraçava amb força. En lloc de deixar-lo regnar, al bramà triat li donaven 10.000 rupies i ell havia de dir: “Oh, rei, jo m’encarrego d’emportar-me tots els vostres pecats”. Una mica com Corinna: una abraçada al dormitori, pasta i transmissió dels pecats del rajà cap a tu i, apa, imputada a l’Audiència Nacional.

A la vella Europa el març era tradicionalment el mes dels dimonis i bruixes i es feien tota mena de rituals per evitar desgràcies. A l’antiga Roma, l’expulsió de la víctima propiciatòria es feia cada any el 14 de març (recordin que l’estat d’alarma va ser el dia 13). Els romans feien allò que també ens sonarà: triaven un vell, l’apallissaven amb bastons blancs i l’expulsaven de la bonica ciutat del Tíber. Ai, la gent gran, abans i avui.

I els grecs? El pares de la raó, la medicina i la ciència tenien també els seus sistemes. A la Marsella grega s’agafava un pobre que era mantingut a cor què vols fins que arribava una epidèmia. Llavors, tota la població el matava a cops de roc. Un altre sistema infal·lible era triar una persona i tirar-la al mar des d’un penya-segat al crit força explícit de: “Tu ets la nostra femta”. I nets.

Sí senyors. La funció catàrtica d’expulsar algú i amb ell les nostres culpes continua plenament vigent i, si no, l’hi poden preguntar a Manuel Valls.

No passin ànsia, per molt 5G que portem a la butxaca, ja triarem algú amb la mascareta sota el nas i li carregarem totes les culpes que puguem, perquè no podem aguantar sentir que tots en tenim de culpa.

El més curiós de tot plegat és com es deia a Grècia aquesta persona que encarnava tots els mals, pecats i desgràcies (no, no li deien epidemiòleg ). Era el pharmakos. Sí, la paraula que encara avui com llavors ens serveix per definir allò que creiem que ens cura.