Preveniu-vos d’aquells que només diuen “Mmmm”
Avui hi ha una disciplina que ostenta el monopoli de l’interès. Ni música, ni cinema ni novel·la. La pulsió cultural, l’econòmica i l’estètica i totes les necessitats d’estatus, esnobisme i pedanteria les satisfà una sola cosa: el menjar. Diluïdes les velles disciplines acadèmiques, s’ha de saber de menjar. Dissolts els plans revolucionaris, s’ha d’organitzar la visita al gastrobar. Perduda l’adrenalina del mercat de valors dels 90, has d’invertir en menjar. Mal vist el chic contestatari que tenien el sexe, les drogues i el rock’n’roll, per viure al límit la dosi és de cupcake. El menjar (gastronomia en diuen els tècnics) s’exhibeix arreu però, sobretot, triomfa en format audiovisual.
Però, esclar, més enllà de la gràcia visual de servir carn d’olla sobre una rajola de la Vila Joiosa, o de beure el vi dins una proveta, el menjar es basa en dos sentits que l’audiovisual no transmet gaire bé: l’olor i el gust. I aquí ve el tema. Admeto que estic enganxat a aquesta legió de programes en què un presentador volta (sovint amb un càmping gas sota el braç) per parts del món descobrint la sopa d’all. És a dir, plats de tota la vida entre els habitants locals que provoquen l’entusiasme d’un pobre guiri.
El conductor sempre va passat d’adrenalina a l’entrar en una cuina “autèntica” i gesticula i crida mentre el cuiner (pot ser una trattoria de Nàpols o una cabana del Níger, és ben bé igual) mira estupefacte el foraster. Però m’encanta el moment de la substitució. Per tal de transmetre el que és impossible, el gust i l’olor, han trobat un substitut universal que ha esdevingut un mantra: “Mmmm”. Posis la tele a l’hora i el canal que sigui, sempre trobaràs algú fent “Mmmm”. Concentrat, agafa la cullera, deixa un segon de misteri, empassa, dos segons de misteri més i fa el crit que defineix la cultura del nostre temps: “Mmmm”.
En acabat, mira a càmera i comença a garlar sobre no sé què de textures, aromes, complexitats en boca, cítrics en nas i acidesa a l’estómac. Coses que no sabrem mai si són veritat, esclar. No és com un gol de Messi que pots jutjar-lo tu mateix. Aquí, com a tota credibilitat, com a prova empírica, només t’ofereixen un miol. I continua: ara ha de tancar breument però intensament els ulls, fer un lleuger gest circular amb la mà esquerra mentre s’acosta la cullera al nas amb la dreta. I arriba el segon “Mmmm”. Aquest ja mirant l’espantat cuiner, que dubta de si trucar a urgències o al consolat.
Mmmm. La televisió (definició provisional) és un lloc on surt gent fent “Mmmm”. Mirades des de Laos d’un orat amb armilla Coronel Tapioca que acompanya el seu esguard damunt el meu esguard amb un “Mmmm” etern. És el Despacito del hipsterisme, el nou om dels menjaire s ( foodie en anglès).
Com més fals sona més m’agrada. Més reflecteix el sentiment general d’aquest pensament positiu que ens governa. ¿Que l’amo de la parada no s’ha rentat les mans en dies? Mmmm. ¿Que el peix “fresc” porta més plom que una pel·lícula de Jason Statham? Mmmm.
No sentireu pas cap “Puah” o “Nyeee”. Ni tan sols un “Buuufff”. Us volen convèncer que tot és “Mmmm”. I no.
