Havia vingut per quedar-se. I algú sap on para ara?
De totes les frases fetes que omplen, saturen i ofeguen l’arribada d’oxigen a tots nosaltres, columnistes, opinadors i tertulians, una de les que fa més ràbia (més que el tret al peu i les portes al camp) és aquesta que diu que una cosa o persona “ha vingut per quedar-se”.
No els sabria dir des de quan les coses han arribat per quedar-se. Crec que els romans s’ho van creure durant molt de temps fins que un dimarts del 1453, els otomans van entrar a Constantinoble i van posar fi a més d’un miler d’anys ben bons de romanitat.
Part de l’èxit de la locució és sens dubte la pèrdua del sentit del temps de la nostra societat. No sé si té a veure amb les xarxes socials que, com els restaurants amb allò del plat, només ens ofereixen un tema del dia que caduca l’endemà. No sé si és per l’acumulació de dades i l’accés frenètic a tanta informació, que ens provoca un oblit convuls per saturació, o si es tracta del triomf de l’exaltació militant de la tirania del fet juvenil perpetuat una vegada i una altra. En tot cas, es tracta d’allò que el filòsof francès François Hartog ja va definir l’any 2003 com a presentisme.
Segons Hartog, a l’Antic Règim el passat era el centre i referent de tota decisió. Els polítics o els poetes, per ser valorats, havien de justificar les seves obres i accions amb models del passat. “Som nans a les espatlles de gegants”, que deia Bernard de Chartres. Però com sense voler ens vam plantar al segle XVII i s’encetà a França el que es coneix com a Querella entre els antics i els moderns. Què és més bo: les coses d’abans o el que vindrà? Georgie Dann o el Despacito? Plats bruts o Drama?
Amb la revolució tecnològica quedà clar que el futur és el lloc meravellós on tothom vol anar a viure. Total, que arriben els anys 70 i tant el passat que no és gens gloriós com el futur que s’albira dubtós s’ensorren. I obren pas al que es coneix com a postmodernisme i la seva eina d’enderroc: la desconstrucció.
I tant vam desconstruir el passat que fins i tot hem fet que els Goonies semblin ofensius. I tant hem desconstruït el futur que fins i tot s’ha posat de moda fer “vaga de naixements” perquè es percep que el problema és precisament que tinguem un futur.
Les mascaretes i la distància social, el trap i el perreo, Airbnb i Uber, TikTok i els reptes a Instagram. Tot ha vingut per quedar-se alhora que s’esvaeix ràpidament en aquest cicló de desmemòria. Al gener va ser Greta, al febrer la guerra comercial amb la Xina, al març Oriol Mitjà com a assessor del Govern, al juny la represa turística. Tots havien vingut per quedar-se. Com Quique Setién al Barça o Trump a la Casa Blanca... i ja veurem.
Els que encara recordem el Blu-ray, els politons, l’ indie pop i la Constitució Europea sabem que, en contra de la percepció presentista, cada vegada menys coses de les que arriben es queden. I per això penso que quan algú utilitza l’expressió ho fa de forma metafòrica, no tant com una constatació sinó com un prec desesperat: “Ja que ha vingut, sisplau quedi’s una miqueta més, no tingui pressa per marxar, que tot el que ens arriba passa i a res no li podem agafar carinyo”.
