Consells tan imprescindibles com inútils d’un veterà del teletreball
Ara ja ho saben, estimats lectors: el teletreball no ha sigut un pintoresc episodi en les seves vides. És molt probable que l’hagin de menester altra vegada després que cap de les mesures enraonades, proporcionals i eficients de la nostra constel·lació d’administracions hagi pogut controlar aquest virus que la calor havia de matar. Un servidor de vostès, que fa més de setze anys que, entre altres modalitats de feina, faig això de quedar-me a casa per escriure, soc vingut a aquestes planes per provar de donar alguns consells als neòfits que potser d’aquí una setmana tornaran a la seva oficina domèstica abans coneguda com a quarto de planxar.
El primer que han notat els debutants amb gran vertigen és precisament la falta de control directe, conegut tècnicament com “l’alè del cap al meu cap”.I la temptació, natural i feréstega, de caure en la indisciplina. Tots sabem que bona part de la feina d’un cap no és pas guiar el seu subordinat cap a l’excel·lència sinó fer que li sigui com més difícil millor treballar segons el seu propi criteri.
Per això el primer perill del teletreball és la llibertat, una condició a la qual no estem avesats i que, presa en altes dosis, pot causar problemes. L’efecte més immediat és la procrastinació, filla gloriosa de l’avorriment contemporani. I la seva expressió més comuna: “Ja ho faré quan s’acabi aquest capítol de la sèrie”. Primera reflexió: les sèries no s’acaben mai. Sempre hi ha un capítol més.
Per això jo els aconsello un mètode que no falla mai: la por. Quan, després d’haver vist la sèrie sencera i els “ Si te ha gustado, te gustará ” de Netflix, vegin quina hora (o dia) s’ha fet i descobreixin que ja no hi arriben a temps, se’ls activarà la part del cervell que regeix la supervivència animal. I les mateixes molècules del pànic i la consciència de com funcionen els ERTO faran la feina per vostès sense que se n’adonin.
La roba pròpia d’un escriptor és el xandall. No sé qui va dir aquesta frase però és tristament incontestable. Una de les plagues del nostre temps i l’enemic més ferotge de la civilització convindran que és la comoditat. En nom de la comoditat hem anat perdent les formes i segurament molts de vostès el que detesten de la feina és haver d’anar vestits. El teletreball és el paradís de la roba interior, es diran amb maliciosa alegria, i potser voldran fer com Victor Hugo, que obligava els seus criats a amagar-li la roba de carrer per haver de quedar-se en pijama i així obligar-se a escriure.
Doncs no. Ja sé que amb la calor és difícil, però haurien de trobar alguna roba de treball. És a dir, no perdre el ritual de canviar-se de roba, almenys la part de dalt i per a les videoconferències. No és necessari que els companys de feina vegin la teva col·lecció de samarretes per dormir.
I el truc més valuós: calculin exactament el que s’estalvien en transport, menús i berenars de màquina. I amb aquest import comprin caríssimes delicatessen. I a mitja tarda apaguin la funció vídeo del Zoom i, mentre senten la remor dels seus companys discutint, comencin a xarrupar una ostra amb la copa de xampany francès a la mà. I celebrin que són vius i tenen feina.
