L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Un any d’exili de Puigdemont, divisió i repressió'

Avui fa un any que el president Puigdemont va aparèixer a Brussel·les al costat d’una part dels consellers del seu Govern. Aquell dia, els principals responsables dels fets de l’octubre del 2017 van quedar dividits en dos grups dramàtics, els exiliats que es presentaven davant la justícia belga i eren deixats en llibertat i els que es quedaven i es presentaven davant la justícia espanyola i eren empresonats.

En aquest primer aniversari, una part d’opinadors i polítics insisteix en la idea que aquells líders van enganyar la gent. I posen com a prova les celebracions al carrer quan la presidenta Forcadell va anunciar el resultat de la votació. No dubto que hi va haver qui ja es va veure independent, però també crec que la immensa majoria van entendre que aquella declaració era un pas històric que van celebrar perquè tenia una enorme força psicològica i perquè els polítics (per dir-ho genèricament) s’havien a atrevit a fer-lo, però conscients que la Generalitat no tenia la força per controlar el territori o ser reconeguda internacionalment, i que, com a molt, aquell pas o es reforçava amb una defensa al carrer o, en el millor dels casos, desembocava en una negociació amb l’Estat forçada per la comunitat internacional, però no en la constitució immediata d’un estat independent. Preguntem-nos una cosa: si la gent es va sentir majoritàriament enganyada, com és que va tornar a donar la victòria als mateixos a les eleccions del 21-D? Probablement hi havia una gran decepció amb aquells líders i aquell final fracassat del Procés, però aquesta decepció no impedia la comprensió dels fets: el vot era l’última defensa davant un Estat que va fer servir la violència física i la podia continuar fent servir.

On som un any després? Divendres que ve, d’aquí tres dies, sabrem de quins delictes seran acusats els presos polítics. Tot fa pensar que la Fiscalia els acusarà de rebel·lió i que l’Advocacia de l’Estat potser rebaixarà la qualificació. I aquí es quedarà, de moment, la intervenció del govern espanyol. O sigui que, per a la banda de l’Estat, la situació és de repressió judicial.

A la banda de la política catalana, en canvi, aquella divisió d’avui fa un any entre exiliats i aviat empresonats s’ha aprofundit. Ja van arribar dividits a les dates clau, però ara, davant la necessitat d’una estratègia per afrontar el judici i les pròximes eleccions, els senyals són de divisió. Aniran separats a les municipals, especialment a les de Barcelona, i a les europees: ahir Artadi va llençar la idea que Junqueras lideri una llista unitària a Europa i al cap d’un quart d’hora Esquerra ja havia dit que no. La Crida de Puigdemont va posar-se en marxa diumenge sense que els impulsors hagin trobat acollida ni en Esquerra ni en la CUP ni dins mateix del PDECat, que no sap si ha d’encaixar-s’hi ni sota quina fórmula jurídica fer-ho. Mentrestant, Esquerra remarca que li està molt bé que la dreta i el centredreta es reagrupin, que és la manera de negar a la Crida qualsevol capacitat de sumar transversalment.

La divisió és un clàssic de la política catalana, ja ho sabem, però la d’ara fa més mal que la de fa un any. Perquè fa un any tot era dramàtic i desesperat. Tot es podia entendre. Però avui, quan sembla que tindrem presos i exiliats durant anys, la divisió és un soroll que s’interposa entre la gent i qualsevol missatge il·lusionant dels partits i els seus dirigents. La veu que se sent més clara és la de l’estat espanyol, que diu “repressió”. Pot viure només amb això, un projecte polític?

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.